Caminante no hay camino se hace camino al andar (en bicicleta)

2009-03-25T14:33:00.000-07:00

Al·legoria de la lentitud a el Camino de Santiago

Un grup de cicloturistes Valencians, acompanyats per un Catala, ens hem proposat fer el Camino amb les bicicletes carregades amb alforges i com a tret distintiu les "cistelles".

El viatge durara un mes, i hem triat fer les etapes preferentment per la ruta i amb el kilometratge dels peregrins que van a peu.

El grup de cicloturistes Valencians ha començat a Roncesvalles, coincidint amb les dates amb la classica de la Garrotxa d'Amics e la Bici.

Soc l'Albert, el meu cami va començar a Pamplona, per que durant el cap de setmana vaig fer "cami" per la Garrotxa.

Gracies Andoni per acollirme, mentre el refredat et feia estar a casa, encara que et vaig trucar a les 9:30 de la nit recient arribat a Pamplona, amb l'autobus.

Mentre deixo a la Ahione cami de l'hospital per cuidar a l'Ixatso que ha patit una intervenció de la que espero que es millori, "Sant Garmin", el navegador GPS que porto incorporat a la meva bicicleta, hem porta pels carrers de Pamplona fins trobar tal com m'ha indicat l'Andoni el pont roma o romanic on comença el veritable cami de Santiago per a mi. Seguint les indicacions, de l'Andoni arribo a lacarretera on "Sant Garmin" hem porta per carreteres locals fins l'alt del Perdón i tot seguit a altes velocitats fins a Puente de la Reina, d'on aquets mateix mati ha partit el grup del "Capita" Paco

Desde el pont els truco gracies tecnologia per donar nos cobertura i son a escasos 2 kilometres.

En mig d'una llarga costera ens trobem per primer cop amb l'Eduard, en Pere i en Joan, els companys de l'amic Paco.

En Pere En Joan

L'Eduard

Per cert aquest soc jo

Els teus amics et coneixeran millor en el primer instant de la trobada, que les teves relacions ocasionals en mil anys. Ilusiones (Richard Bach).

Un cop ens varem agrupar el meu ritme es va adaptar a "la calma" tal com teníem previst i certament les persones que fan el camino caminant arribant abans que nosaltres a l'alberg. No es que siguin maquines de caminar, simplement nosaltres ens encantem amb qualsevol pedra, paisatge o papallona que passa pel nostre costat.

A la poca estona de trobarnos varem celebrar per primer cop tots plegats el ritual del Musli, maravellosa barreixa de fruites fresques, seques i iogurts en que emplenem dues fiambreres rebosant i que sembla impossible que s'acabi, pero al final gaira be no cal ni netejarles. En Josep de Santa Coloma de Caralt i que fa el seu segon camino, es prenia en conya la nostra missiva de fer el camino amb bicicleta però caminant, però poc a poc es va adonant de la nostra peculiaritat. En la meva primera etapa varem dormir a l'albergue de Estella, en teoria es volia arribar a dormir a Villamayor de Monjardin.i dinar a Estella, varem dinar finalment a el Bar del poliesportiu de Villatorcida. Un menú força bo amb arros a la cubana i ensalada mixta, una ració de comptesa per postre i una cambrera boliviana força simpàtica. Una noia Coreana que sembla que tots coneixien es va sentar al meu darrera.

Al arribar a l'albergue d'Estella en Josep ja estava instal·lat i acomodat, varem conèixer a d'altres personatges com en Jose Luis de Madrid que amb 74 anys esta fent el seu novè camino. Les Bilbaines també al·lucinen amb nosaltres, però que sapiguem sols queda una, l'altre va tenir que agafar l'autobús amb els peus fets caldo .

A punt d'entrar a Estrella ens varem trobar amb un Alemany que tornava amb bicicleta a casa seva prop de Luxemburgo despres de fer el camino i a mes amb un remolc on portava el gos.

A Estella, en Pere ens ha convidat a unes meravelloses delicatesens anomenades piedras de Estella, una delícia d'avellanes recobertes de xocolate bonisimes.

L'Eduard va preparar uns bonisims spagettis amb un poc d'ai i una assortida amanida, va ser el nostre primer sopar plegats. A les 22 hores es fa silenci a molts albergues així que aviat a dormir i aviat a llavar-se.

25-03-2009

Al sortir de Estella varem trobar les bodegues IRACHE on hi ha una font que raja vi! Ah i un altre d'on surt aigua, varemarribar just per veure com es neteja la font i per poder enviar una salutació a els pares a trabes d'una webcam que hi ha instalada.

El “Musli” avui ha tocat a Azqueta, una agradable placeta amb uns abres en els que semblavem gegants i que han fet tambe de penjadors per les xaquetes.

Al mig del camí trobem uns bayns, avui feia sol, pero no prou calor com per que els fesim servi, pero varem estar força estona, per que just en aquest moment m'ha trucat una periodista del PAIS.

Hem dinat a un restaurant a los Arcos, un menu arregladet i hem decidit allargar fins a Torres del Rio, Aixo si sense oblidar visitar el cementiri tal com ens ha recomenat en Jose Luis de Madrid, per veure l'inscripció que a ell el te molt preocupat.

Al arribar a Torres del Rio sols entrar una dona una mica desagradable ens volia clavar un euro per persona per visita l'esglesia, no va colar!

Mentre voltavem varem veure un reclam publicitari: Alberg La Mari “Trato familiar” sense dubtarlo varem enfilar capa munt del poble.

La Mari un elemento i el tracate familiar molt singular, com sempre en Josep ja estava net i polit al nosaltres arribar, al poc varem veure a la Coreana per l'alberg, ja tornavem a estar en familia.

Un parell d'Holandeses d'Amsterdam la Janine i la seva amiga, un Frances roncador, i dues noies de Cerdenya, ens varem reunir al sopar, varem preparar un bollit i un revoltillo d'ous que al final les Holandeses varem tastar i la Viriana una Alemanya que va arribar més tard va aprofitar per no cuinar.

26-03-2009

Sortim de Ca La Mari "ambiente familiar"

El camino ens dur direcció Logroño, intentarem arribar a Navarrete, encara que les noies internacionals es queden a Logroño.

El Musli l'em fet a Viana una ciutat per visitar on hem trobat el supermercat Dia mes alucinant que mai he vist.

A Viana tenen les cuatre barres com a bandera!

L'entrada a Logroño ha estat pesada i lletga.

Al arribar a Logroño hem visitat la esglesia dedicada a la seva patrona la Virgen de la Esperanza i on per quasalitat hem coincidit amb una visita guiada d'un institut.

Hem seguit el cami que en bona part transitava per carrils bici, i on cada equis metres es s'aprofiten les senyals per donar consells a els ciclistes, m'he trobat de sobte amb el “fes-te Veure”!!!!

Hem dinat i fet la migdiada a Logroño a un parc, ens ha sorpres la gran quantitat de persones, la majoria dones, que desfilaben quasi marcialment per devant nostre en direcció desconeguda atravesant el parc on ens haviem apalancat.

Gratamen sorpresos hem vist on es dirigien aquest batallons de persones, una zona molt ben cuidada amb un estany i molt agradable per transitar i sortir de Logroño, ens ha fet oblidar l'ingrata arribada.

En una trepitant baixada en Joan a punxat i tambe a foradat la coberta, pero hem pogut arribar amb facilitat a Navarrete.

Al entrar a Navarrete hem vist les ruines d'un antic hospital de peregrins, hem buscat l'alberg pero estava tencat, sols quedava l'opció d'un de privat que la publicitat deia “te sorprendera” certament de primeres ens ha sorpres el preu el mes car pel moment 10 euros per cap, un cop a dins el tracte i les instalacions tambe ens han sorpres gratament.

Hem conegut a la Paulina un altre Holandesa que fa el Camino tota sola i a una parella d'alemayns que segons l'opinió del grup, sels veu molt enamorats, potse es el seu viatge de noces?

27-03-2009

A la Paulina que ha estat bateixada unanimement com a “Paulina le plage” per una pelicula l'hem trobat un parell més de cops pel cami, pero avui nosaltres hem fet 41 kilometres i amb un tram quasi al final amb una forta pendent sense un arbre i molt arida.

L'unic que aguanta el nostre ritme.Be encara ens guanya i sempre el trobem net i polit a l'alberg es en Josep.

La nostra creuada per mantenir una velocitat prou calmada ens aporta unes coneixenses, molt profitoses tan de les persones que trobem com de nosaltres mateixos, i entre els que formem el grup, som capaços de estar parats en una cruilla parlant fins limits insospitats com si fosim a l'ambulatori, explicanos les malaties, intervencions o paranaoies varies, o si no posem a caldo al govern valencia sobre tot, fem xerrades de domino damunt la bicicleta.

Tambe som capaços de filosofar i de trobar respostes inverosimils a temes trascendents com es el preu de les taronges

Avui sota un sol de justicia de l'unic que parlava quasi be tothom es de la possibilitat inmediata d'una nevada, s'equivocara la meva amiga Monica Lopez o tindrem que posar els esquis a les bicis?

El Musli el fem a Najera a la vora del riu

Entrada la tarda dinem al poble xxxxx que ens ha sorpres per que en mig del no res hi ha un petit camp de golf i un munt de casetes totes igules vuides.

A l'ombra d'un arbre de la petita ermita del poble, ens instal·lem, trobem una taula de fusta, que esta a l'entrada de l'alberg que ara es tancat, la posem sota l'ombra i ens disposem a dinar.

Es genera una tertulia sobre el camp de golf, en la que intervenen unes veines, lis preguntem l'opinió, no lis agrada, pero una d'elles va ser la que va vendre els terreyns.

A Santo Domingo de la Calzada la nostra fama ens precedeix i ja hi ha persones que parlen de la nostra inminent arribada, les persones que caminen en parlen i en Josep parla de nosaltres i ens converteix en una mena de mito o profecia.

A Santo Domingo de la Calzada hem trobat a L'Ana de Murcia i a la Mar una madrileña afincada a Murcia que porten un ritme semblan al nostre pero a peu parant en cada bar i cada sombra d'abre o pedra ruinosa.

A Santo Domingo de la Calzada ens esperavem trobar un alberg nou de trinca, per que ens havien fet molta propaganda, pero encara no estava inagurat i ens a tocat “patir” l'antic on no funcionava el gas, ni podiem cuinar ni duxarnos amb aigua calenta.

L'habitació plena de lliteres a rebosar i poc espai vital. Una nit de serenata de roncaors.

A ultima hora que en un alberg es a les 22 hores va arribar un peregri ciclista ben equipat, ens explica que arriba ara i que a partit al mati de Puente de la Reina, d'on nosaltres varem partir feia 6 dies!!!!! per acabarlo d'arrodoni diu que va sortir de casa seva a Genova amb la bicicleta.

28-03-2009

El mati es lleva amb pluja, un calabobos que ens obliga a canviar de la màniga curta del dia anterior a la roba plastificada per protegir nos de la pluja, i també preparar les alforges i la resta d'equipatge per tan de evitar en el possible que es mullin les coses.

Fins i tot amb la pluja i la neu volem arribar a Vilafranca de Montes de Oca, hem alternat la carretera i el camino per tal d'evitar el fang, però els trailers ens han fet desistir de la comoditat de l'asfalt.

Hem fet el Musli a Grañon sota les arcades de l'ajuntament, hem cantat i ballat una estona,mentre alguns peregrins, que havíem vist per l'albergue continuaven el seu camí, un grup de Bilbao que fan parts del camí en cap de setmana i la Teresa i la Rosa de Madrid que també estan fent una part del camí, i d'altres de diferents països.

En el primer poble de Castilla i León Redecillas del camino hem coincidit amb les Murcianes que viatgen acompañades d'en Jesus d'un poble entre Valencia i Madrid.

Mentre comentàvem diverses coses de vital importància i gran metafísica, com sempre han arribat La Teresa i la Rosa de Madrid que quasi en la primera paraula s'han "picat" amb el Joan, per la forma en que cada un fa el camino, en Paco i una lectura del nostre llibre de referencia Baladaspirina d'en Rubén Luzón a posat les coses en el seu lloc i les relacions s'han establer amb el compromís de que a la propera trobada, lis faríem un altre lectura.

Elles buscaven amb insistència un "bocata" i nosaltres reanudar d'una vegada la marxa.

L'aigua neu i algun que altre floc de neu, ens acompanyat durant bona estona, ventisca i fred, segons l'alçada.

Hem tornat a atrapar al grup de caminants de Bilbao al entrar a Viloria de Rioja, però ha estat un "espejismo" per que sols entrar al poble hem parlat llargament amb un agricultor de la zona sobre el preu dels cereals.

A uns quants quilometres de distancia els hem atrapat per ultim cop, moment en el que en Pere a sofert una averia mecànica greu, el cambi de la roda trasera s'ha partit en tres troços i s'ha enganxat entre els radis fent malve fins i tot part de la cadena i a punt de carregar-se la puntera.

Hem realitzat una reparació d'emergencia per tal de que com a mínim pogués fer rodar la bicicleta, hem fet unes trucades per tal de verificar si podíem trobar alguna botiga de bicicletes, però la mes propera es a Burgos a 50 km, per nosaltres dues etapes i a mes no obren per la tarda, avui es dissabte.

He intentat aprofitar que en Josep i la Viky de Vicsports eren a Burgos, hem varen trucar per temes de feina ahir al vespre, per veure si ells podien gestionar algun "arreglo" amb algun client i solucionar el tema avui mateix, l'unica solució al final era anar al Decatlhon de Burgos i compra les peses.

Com que el ferm del camino era prou acceptable he decidit utilitzar la corda que sempre porto a les alforges, per tal de remolcar a en Pere i la seva bicicleta, amb l'ajut del Paco i l'Eduard que l'espantaven per darrera, hem fet aquests últims 6 quilometres en un no res.

Hem arribat a Belorado sota una forta pluja i hem entrat directament a un alberg privat que hem trobat ple de cares conegudes, les noies de l'est d'Europa que hi treballen estan pressionades pel amo, de forma que son intransigents amb les normes que lis fan complir així que entre la pluja, una escena sentimental i la averia del Pere, no ens aclaríem.

La Consuelo ha trobat els braços acollidors d'en Paco just depres de la despedida d'un company de camí, francès en el que sembla que ha establer una reclació sentimental, el nostre llibre guia a tornat a fer efecte.

Per 5 euros estem a un alberg molt net, acondicionat i tranquil, la dutxa ha esta un plaer d'un altre mon.

Hem fet un dinar de menú justet per 9 euros i ara estem decidint com i de quina forma fem per tal d'arreglar la bicicleta d'En Pere, l'opció que agafa mes pes si les condicions son favorables es que en Pere continuara el camino a peu i farem d'alguna forma arribar la bicicleta a Burgos on ens pondrem un temps per reparar la.

Trobem a faltar a en Josep el nostre profeta. Potser esta al alberge municipal o ha caminat més camino i no l'alcançarem fins demà.

La nostra aturada tècnica a fet que alguns peregrins a peu que creiem que ja no veuríem més ens atrapin, la parelleta "d'enamorats" alemanys acaba d'arribar.

29-03-2009

L'alberg de Belorado on estem, es d'un luxe exquisit calento, i potser els millors somiers de l'itinerari, l'habitació que ocupem amb les noies Murcianes i en Jesus, comença a donar-nos una certa intimitat familiar.

Fora fa un fred que pela i cau aiguaneu, no volem marxar i a més el canvi horari ens ha fet llevar més tard. Ilusos ens preparem per sortir amb poca roba de plàstic, per sort cau un ruixat en el precís moment i ens tornem a vestir d'homes de l'espai plastificats.

La "nebuznada", definició d'un amic de l'Ana de Múrcia, per l'aiguaneu, les ventisques i els ruixats es van alternant..

En Pere parteix caminant del bracet de l'Anna i la Mar, en Jesus surt com una bala i nosaltres comencem a debatre si pel fang o per la carretera fins arribar a Villafranca de Montes de Oca on pensem fer el Musli.

El primer tram per sortir de la població el ferm es agradable i tornem a trobar a en Jose de Màlaga i a l'Emili de Suïssa, però aviat ens trobem de cara amb el fangar, en Joan i l'Eduard tenen que escapar trevesant un sembrat.

De nou a la carretera, mes trenqui-la, avui es diumenge, però un que altre camió hi circula.

Als pocs metres la tercera punxada del viatge la meva segona, potser alguna cosa passa amb aquesta roda o serà que porto massa pes? Amb la ventisca i el fred no es una feina fàcil i les mans s'hem queden gelades, gracies Paco per portar uns guants d'esquiar de sobra!!!!

Els caminants en avancen irremediablement.

Per sortir de Villambista en Paco decidit provar un camí paral·lel a la carretera, la resta continuem l'ascensió per Carretera, parem,com no, una estona a Espinosa Del Camino, com que el fred apreta i en Pera no apareix decidim de arribar el més aviat possible a Vilafranca de Monte de Oca per tenir el Musli preparat i a punt de menjar, en la retrobada.

Torna la polèmica dels tipus de fangs si s'enganxen si no si es possible sortir o rossegar la bici en aquestes condicions, en Joan ho te clar per la carretera, en Paco també pel camí, així que per no deixar a ningú sol, jo acompanyo a en Joan per la carretera i l'Eduard fa el mateix amb el Paco.

A Vilafranca de Montes de Oca tenen una mena de caparaço d'Ostra gegant d'uns 60 kilos com a pila bastilmal, aprofitem que obren la església per la missa i la podem veure al costat de la maquinaria de l'antiga maquinaria del rellotge del campana, una curiositat espectacular. No permeten fer fotos, però en Paco lis diu que ho normal es no fer les en flash, unes dones l'esbronquen per que el veuen amb la càmera, i demanem explicacions, ens diuen que es qüestió de drets d'imatge, ja semblen de l'ESGAE.

Al final el Musli es converteix sobre tot pel canvi horari i ajudat per la climatologia amb una mena de dinar d'entrepans en l'únic bar obert del poble.

Arriben en Pera la Mar i l'Ana, elles continuen la seva dieta de barritas energètiques i com requereix la situació un cafè en llet calento, En Pere s'apunta a els bocates, molt bons per cert.

Aquesta situació en dona l'oportunitat de conèixer un poc més de l'historia de l'Emili que fa el camino per canviar la seva vida: Vol deixar de fumar. Ens oferim a ajudar-la i li obsequiem amb algunes filosofades i un massatge, ella diu entendre el que vol de l'Espanyol i pense amb fer una cigarreta desprès del missatge, no perd el somriure per res.

Decidim afrontar la part final del port que ens ha de dur a la cota 1150, per la carretera, passem de la ventisca al sol i encara que fa fred decidim treure roba per que les rampes del 6% ens fan acalorar.

Poc abans de coronar el cim la neu fa la seva aparició als costats de la carretera, menys de la que esperàvem.

A mitja baixada del port decidim de nou reprendre el camí a pesar del fang. El canvi de vesant fa que la vegetació i el clima ens brindi un sol revitalitzant.

Llargues i amples pistes en duen directament a San Juan de Ortega.

La bateria de la meva càmera s'ha esgotat, no puc continuar amb el reportatge fotogràfic.

Topem amb l'alberg, no hi ha gaire be res mes en la població un bar i l'església, entrem decidits a l'alberg que creiem tancat i on teníem que demostrar la nostra veritable condició de peregrí, ens sorprèn la benvinguda per part d'una jove de Bilbao anomenada Ane que ens mostra unes instal·lacions antigues però acollidores.

30-03-2009

San Juan de Ortega a Burgos

Etapa de transició per tal d'arribar el més aviat possible a Burgos per recollir la bicicleta d'en Pere al taller mecànic, sortim del camino i gracies a la perícia geogràfica d'en Paco , transitem per carreteres locals i camins tranquils paral·lels a la carretera nacional, tenim ganes d'esmorçar alguna cosa calenta per que fa un fred que pela, però els poblets que travessem estan dormits encara, com en la cançó de matinada d'en Serrat.

Avui no tenim fotografies, el carregador de la bateria es va quedar perdut a Santo Domingo de la Calzada.

De sobte el camí triat per en Paco ens porta a un mur amb filats i garites de vigilància, estem circunvalant unes instal·lacions militars, semblen abandonades, però no mola gens, el camí ens porta a la carretera general cap a Burgos, just a un poble on varem estar en els Encuentros de Burgos, per fi trobem un Bar on esmorçar,recarregar mòbils, fer gestions per la compra de diverses coses a Burgos i posar en marxa el navegador de "San Garmin" per que ens porti a la botiga de ciclos Cano, per la vora de la carretera passa el camino, i recordo la primera etapa dels encuentros de Burgos amb la rabieta de l'Anna per marxa a Bilbo amb la Flavia i que varem arribar de nit amb la Laia i la Clàudia amb la seva primera experiència cicloturista.

Arribem sense problemes a la botiga de bicis i aprofitem per deixar la bicicleta d'en Joan per tal de fer li un repas a la roda del darrera que des de la punxada en que va "rajar" la coberta no li funciona massa be, i en Paco i l'Eduard es compren pastilles de fre, per que els últims dies de aigua, neu i fang, els han deixat amb els frens gaire be inservibles.

Com que s'apropa l'hora de dinar i fins la tarda no estaran llestes les bicicletes, i l'arribada de l'Ana, la mar i en Pera serà també més be tard decideixo trucar a l'Eva dels Encontronazos, que viu a Burgos, per si esta disponible per veure'ns i hem quedat per dinar plegats.

Ens hem instal·lat a l'alberg, futurista i de disseny amb llumeta i endoll per a cada llit amb una mena de "colmenes" be força curiós. Per cert els bancs per seure a les taules del menjador son sols per a Alemanys grans, per que nosaltres no arribem amb prou comoditat.

L'Eva ens ha portat a un restaurant per que en Joan i l'Eduard poguessin menjar plats típics, per que porten tot el viatge fent de semi vegetarians, i el dia anterior veien unes fotos de l'Ana d'un xuleton Navarrés si lis feia la boca aigua.

El sol fa que la temperatura sigui una mica més agradable i voltem pels carrers de Burgos amb l'Eva com a guia, amb l'intenció primera de trobar algun caixer per que en Joan i l'Eduard no tinguin que pagar els 16 euracos de comissió que en els caixers de les oficines bancaries que havíem trobat lis demanaven. Varem acompanyar a l'Eva fins la feina i ens explicar que just el dissabte passat amb una amiga seva varen començar la "revolució" repartint flors pels mercats, nosaltres ens afegim com a part d'aquesta revolució en el nostre pas per Burgos.

Deixem a l'Eva a la seva feina, encara li queda una tarda de treball i anem a l'alberg per esperar a els caminants, Un cop arribats anem a fer compres d'avituallament i d'uns guants per a mi per que els que duia han quedat fets pols amb les nevades i l'aigua, aprofitem per donar una volta per el riu i el casc antic de Burgos.

La tertulià de la nit es desenvolupa, en un entorn fred per l'automatisme, que a les 22 hores sense pietat apaga les llums, i la sala de disseny poc acollidora, gracies a les maquines de refrescos i la nostra presencia humana l'ambient es torna càlid i ens enganxem en amenes converses.

31-03-2009

De Burgos a Hontanas

Volíem arribar a Castrojeriz, En Paco que ja ha regulat el seu rellotge corporal al horari d'estiu ens lleva com cada dia, quina tranquil·litat no tenir que sentir el despertador, però en aquesta mena d'alberg/cuartel sonen de sobte uns "ding-dong" que ens fan partir el cul a tots i que pretenen posar en marxa a la tropa.

En Leo de León s'acomiada te que torna per feina, resulta que treballa a León al bar "Capita Hadock" en ple centre al costat de la Catedral, esmorçem canviem les pastilles dels frens de la bicicleta d'en Paco i ens acomiadem potser definitivament de l'Ana i la Mar, les despedides son la preparació de la retrobada, les relacions al camino son especials, dos dies poden ser molt de temps.a

Hi ha diversos grups de caminants amb els que ja mantenim una relació "familiar" no coincidim cada dia però ens anem trobant, continuem sense noticies del nostre profeta, en Josep.

Amb els peregrins ciclistes no podem establir relacions, amb el "buen camino", hola, adios i com a molt si nosaltres els "interroguem" ens expliquen les seves proeses, com les nostres altres possibles realitats que ens hem trobat avui, un grup de cinc ciclistes amb alforges, vestits de ciclistes, però que varen sortir de Sant Jean Pied de Port, el dia 26, ells ho expliquen com un repte i ens miren raros al descobrir que nosaltres varem sortir de Roncesvalles el dia 22, es posa verd el semàfor i no els tornem a veure.

Pocs metres desprès davant del poliesportiu on varem dormir a els Encuentros cicloturistas de Burgos, atrapem a les noies Murcianes, aquesta si que sembla la acomiadament definitiu. En Paco ens fa unes fotos divertides i deixem Burgos per un caminet on anem trobant a la resta de familiars, a un àrea recreativa sentada estava la Min Gin la noia Coreana, segurament serà també la nostra ultima trobada.

Avui nosaltres tenim previst arria forces quilometres. Durant uns dies tindrem que fer una mitja de 30 km per que hem de coincidir el dia 4 d'abril a León amb la Fani la nova incorporació al grup. Segurament deixarem enrere a la majoria dels caminants familiars, la vida i el camino continua, trobarem altres persones, altres situacions. altres vivències.

El Musli avui ha estat complicat encara que el sol es deixa veure, el fred continua, apretan de valent. Si el clima continua així el Musli quedara ajornat per a temps millors. Un Bar amb alguna cosa calentona ocupara el seu lloc. Per fi a l'entrada de l'església de Rabé de las Calzadas hem trobat una estoneta de sol per la nostra litúrgia diària "el Musli".

El camino s'enfila a partir d'aqui per apropar nos a Hornillos del Camino i al alçar-se la cota comencen de nou les ventisques i l'aigua neu. L'Eduard punxa i trobem refugi d'arrera d'unes bales de palla, reparem però instantàniament la roda es desinfla, resulta que la càmera no s'havia comprovat i el pegat no era al lloc adequat, així que com si no fos i l'aire s'escapa al moment, això si al moment en que la roda ja estava muntada a la roda i la bici carregada grrrrr. La teoria d'en Joan de que els pegats no son una bona solució pren cos.

Ens relaxem darrera la palla i tornem a reparar la punxada, no hi ha presa no perdrem cap tren, ni el temps s'acabara per això.

Arribem a Hornillos del camino on canta el Gall i ens tirem a disfrutar del sol que en aquests moments escalfa l'ambient, hem descartat fer un picnic per dinar però no ens quedem a Hornillos a dinar, volem avançar més i decidim dinar al proper restaurant bar o el que sigui calento, que trobem.

El camino ens porta fins a Hontanas on hi ha dos restaurants un davant de l'altre amb menús similars de 9 euros, triem el que ens sembla millor i segur que hem acertat, per que a part de que el menjar ha estat molt bo, a la poca estona ha aparegut en Jesus.

En Jesus, que ronda els 70 anys i ha estat corredor de Maratons, i fa el seu primer camino, diu que de major vol ser com nosaltres, potser en les seves caminades solitàries, esta meditant sobre la nostra forma de ser.

Durant tot el dinar ha intentat convèncer nos de que no continuem el camino fins a Castrojeriz, utilitzant a la seva manera els arguments de que no podem fer més quilometres, la meva somnolència, davant la tassa de te, li servia per justificar que no podíem continuar, encara que al final el Joan li ha dit clarament que es a ell a qui l'interesa continuar al nostre costat. Ho ha reconegut, però hem sortit del menjador decidits a pedalar fins a Castrojeriz, crec que al arribar a la porta de sortida ja pensàvem en poder fer una migdiada a l'alberg public de Hontana, que esta en proces de remodelació, però que a priori ens ha semblat prou be.

Sols entrar a les habitacions i com a mosques en Joan, el Paco, en Pere i l'Eduard han caigut en mans de Morfeo.

L'estat de la casa es una ruïna, que podria ser la valoració d'aquest alberg, s'ha començat a evidencia en el moment en que els ploms han saltat al intentar posar en marxa la calefacció. O encendre els fogons elèctrics de la cuina, les portes no tanquen, tot esta a mitges i resulta que la gestió la porten les mateixes persones que el privat que hi ha al restaurant on hem dinat.

Amb mantes jaqueta i gorra hem preparat l'oficina a la cuina, a la sleta d'estar no es podia ni encendre la llar de foc, ni el radiador, així que ni pensar lo.

Amb gran esforç hem aconseguit mantenir la cuina calenta amb el radiador que de 16 graus no passa i amb l'ajut dels fogons elèctrics, desprès d'unes quantes saltades de ploms, en Pere a aconseguit fer rullar la cuina i ha preparat una deliciosa i calenteta sopa, i amb l'amanida variada, hem sopat i desprès com cada nit hem tertuliat.

01-04-2009

En la vida no podem tornar enrera, però en el camino si, es tan fàcil com girar cua, et trobes a les persones que creies perdudes o de les que pensaves que t'havies acomiadat per sempre.

Avui he decidit de tornar enrera per retrobar a les noies de Múrcia, Hem coincidit uns dies, però nomes als albergs i en algunes parades del camino, hem ve de gust fer camí amb elles, caminant amb la meva bicicleta.

"Podré tornar enrera quan estigui massa lluny,

podré tornar enrera quan sigui massa tard,

podré tornar enrera quan estigui massa lluny,

podré tornar enrera quan sigui massa tard."

Són germans d'un camí que no ha tingut mai sortida ni final;

(Sopa de Cabra)

En Joan, el Pere, l'Eduard i el Paco sortien cap a Fromistas en el primer dia de la "cursa" cap a León per tal de coincidir amb l'arribada de la Fani el dia 4 i que ens "obliga a fer una mitjana de 36 kilòmetres diaris.

L'Ana i la Mar tenien previst arribar a Castrojeriz i d'on jo reprendria la marxa amb bicicleta per atrapar el mateix dia al grup “ de valencians amb cistella”.

Al poc de rodar enrera de Hontaras cap a Hormillos he trobat a la Min Gin, s'extranyat de veurem, però ho ha entès tot, Hem viatjat junts durant el dia.

Poc abans d'arribar a Castrojeriz on hem descobert que les Murcianes també tenen influencies per aquestes terres.

Hem parat a "la Taberna" un lloc recomanable 100% amb un tracte familiar i un menú molt bo, que fins hi tot hem pogut triar plats a mida. Com també les infusions.

Les hores passen i hi ha poques ganes de marxar així que decideixo donar me un nit més i partir de bon mati per tal d'atrapar a el grup, la majoria del camino en aquest tram es proper a carreteres per on si vull podré viatjar més ràpidament.

02-04-2009

La bruja averia s'ha presentat de bon mati un cop superada la terrible pujada que ens treia de Castrojeriz, me he tornat a acomiadar de Min Gin que estava dalt amb l'amic holandes, desprès de baixar amb força respecte la pendent de l'altre costat de la muntanya, me he llençat a tota pastilla per el camí plagat d'Italians tipus ·inserso·

En pocs minuts he punxat la roda del darrera, poc a poc m'ha avançat un altre cop els caminats fins i tot la Min Gin, aviat he reparat la roda i he sortit disposat a guanyar el temps perdut, però no ha estat així, en pocs minuts la roda del darrera tornava a estar sense aire.

En aquest moment he decidit, per força major, sols hem quedava una càmera de recanvi, a posar pegats per tal de reparar i no sols canviar la càmera, he menjat una mandarina mentre espero a que s'esqui la dissolució i poder reparar convenientment les càmeres punxades. Per acabar de complicar la situació la manxa s'ha trencat de forma que no era massa fàcil inflar la roda, i no he pogut donar li la pressió correcte.

Torno a carregar tot l'equipatge i hem disposo a marxar, en pocs moment l'aire a tornat a desapareixia de la roda.

La bruixa averia torna a fer la seva aparició

No m'estresso, tampoc guanyaria res, intento arreglar la punxada i en pocs minuts veig dues taques negres que s'apropen a gran velocitat, son les Murcianes.

En vista de que reparar la roda seria difícil sense una bona manxa, prenc la determinació de continuar camí a peu amb elles, El senyor dels refrescos de la fuente del piojo ens diu que a Fromista hi ha una botiga de bicicletes, així que amb la roda a mig inflar comença un dia regalat.

A bon pas ens anem apropant a Fromista, i tornem a trobar al grup del inserso Itàlia a una ermita situada a els peus del riu Pisuerga, fem unes fotos amb ells, que estan com meravellats amb nosaltres, no se que te d'extrany veure a dues noies "women in black" acompanyades d'un ciclista que camina?

Mentre passem el pont del Pisuerga y que ens obre les portes de Castellà?¿?¿? L'aira de la roda comença a desapareixa de sobte. Així que ens trobem a una mena d'àrea de picnic a ple sol a les dues del migdia.

Quina situació més desesperant, intento per enèsima vegada reparar alguna de les càmeres però no hi ha forma de posar pegats a la vàlvula d'on s'han trencat,penso fins hi tot en aprofitar la càmera de la roda del davant, per com a mínim no arrossegar una roda punxada amb tot el pes que la bici porta al darrera, però no podré inflar i amb la tonteria hem puc quedar amb les dues rodes punxades.

Del no res apareixen de sobte un parell de ciclistes de Toledo, que avui havien sortit de Burgos, nosaltres ho varem fer fa tres dies, i que s'interessen per la nostra situació, no s'extranyen massa de veure a dos noies caminants i a un ciclista, per que segons hem diuen es parla d'uns ciclistes que porten cistelles i que van tan a poc a poc com les persones que caminen, lis ratifico que existeixen i que en formo part, es senten afalagats per poder ajudar a un d'aquest ciclistes mítics i hem regalen una càmera que ens permet reprendre el camí.

Veig a dues noies que passen per el camino, son les de Cerdenya, m'il·lusiona trobar-les, elles al·lucinen de veurem, però ja ens coneixen i coneixen la nostra filosofia.

Vista l'hora decidim que m'apropa-re a la població mes propera per veure si hi ha possibilitat de menjar alguna cosa i per que sembla que hi ha un taller on poden tenir recanvis per bicicletes.

Ni càmeres ni manxa, es un taller de reparació de cotxes que fa de tot, però tenen les càmeres esgotades, parem al Bar-botiga del poble i prenem uns mostos per refrescar-nos, abans de buscar un lloc on dinar la fruita que porten les murcianes i preparar uns bocates de formatge que porto jo. Les amigues de Cerdenya estaven dinant al bar i de postres com a bones italianes un gelat.

Hem caminat fins arribar al canal de Castilla que ens ha de dur fins a Fromista, a pocs quilometres m'arrisgo a avançar pedalant, amb por de trobar la botiga de bicicletes trencada, aconsegueixo arribar fins el nucli urbà, però sols entrar la roda torna a explotar.

Pregunto per la botiga i hem diuen que fa temps que varen tancar i que no hi ha possibilitat de botiga de bicicletes fins a Carrion de los Condes a 18 km per la carretera.

Hem desespero, però un home hem diu que hi ha un taller de cotxes que es va quedar amb material de la botiga de bicis, m'indiquen el lloc, però esta tancat per que fan obres al carrer, per sort entre els operaris de les obres esta el amo del taller.

Li compro 3 càmeres, però no te manxes per vendre, amb un compressor m'imfla la roda i torno per enèsima vegada a carregar l'equipatge.

Son les 6 de la tarda, Parlo amb el Paco estan a Terradillas de Templarios a 50 km, han aprofitat el vent a favor i el bon estat del terreny per avançar el màxim amb la cursa cap a León, impossible d'atraparlos avui i menys arriesgarme a quedar-me penjat un altre cop en mig de la carretera cap a Carrión de los Condes, per intentar arribar a comprar la manxa.

Encara que arribi que faré sol a Carrion de los Condes, si puc estar a Fromista amb les amigues Murcianes i d'altres coneguts del camino.

M'asavento de la lesió d'en Pere i de que esta viatjant amb autobús, hem sap molt greu, perquè te moltes ganes de fer aquest viatge, la seva primera experiència amb bicicleta i per cert li esta passant de tot. Espero que no tingui que acabar-se el seu viatge i que poguí " quedar-se como estava".

Si feu el camino no dormiu a l'albergue municipal de Fromista, les persones que ho porten, son uns impresentables i fins i tot se'ls podria anomenar lladres, amb la situació complicada de les averies continuades de la Marin, la meva bicicleta, les noies varen a nar a petar a aquest alberg, mentre que en Paco m'havia recomanat un de privat inaugurat just la nit anterior i on ells varen ser els primer peregrins de "tastar" les modernes instal·lacions, un lloc portat per una família.

Just ens varem fer una trucada en el moment en que les noies havien pagat, tal com obliguen, per avançar l'estancia a l'alberg, no varem aconseguir que lis retornessin els diners, l'Ana va venir al albergue privat, i amb molts esforços va aconseguir recuperar els diners de l'esmorçar, la Mar es va quedar, encara que va venir a sopar amb nosaltres, hem cuinat un plat de pasta amb verdures que ens ha sentat fenomenal, a més demà ens espera una etapa dura a mi potser més de 100 kilòmetres.

03-04-2009

Dia del definitiu comiat de les noies Murcianes l'Ana i la Mar, desprès d'un bon esmorçar plegats i de caminar fins l'ultima de les rotondes de la carretera de Fromista a Carrión de los Condes on hi ha una mena d'escultura d'un peregrí on l'Ana ha fet un posat divertit, elles continuen pel camí i jo enfilo per l'asfalt a tota velocitat per tal de arribar el més aviat possible a la botiga de bicicletes comprar la manxa i pedalar amb la seguretat de la meva autosuficiència, per tal d'atrapar al grup que viatja rumb a León per tal de dormir aquesta nit a Mancillas de la Mula, per a mi arribar hem suposara fer mes de 100 km.

Per la carretera nacional 120 per la que circulava, que per cert no hi circula quasi cap cotxe, per que hi ha una autovia paral·leles, ja m'agradaria això a moltes carreteres catalanes.

Faig una parada a Terradilos de Templarios, on els companys cicloturistes han passat l'ultima nit, el Joan creu que s'ha oblidat les ulleres de sol a l'alberg, no hi ha sort, les ulleres han volat.

Un cop superada la població de Sahagun deixo aquesta carretera per pedalar per una antiga carretera secundaria, i en pocs metres la roda torna a perdre aire, malaeixo mil vegades la situació, però tinc càmeres, i manxa noves.

Una mandarina i la canescent reparació i carrega del equipatge que hem prenc amb filosofia, encara que hem dol saber que tenia el grup a pocs kilòmetres i a menys de mig hora de ser atrapats, aquesta persecució sembla l'historia interminable.

I tan que ho era ni un kilòmetre aguanta la càmera nova, ja no trobo explicació al que esta passant, tinc el nucli del poble a pocs metres i decideixo arrossegar la bicicleta, buscar un lloc agradable i amb tota tranquil·litat reparar la roda. Truco a en Paco per que es parin al proper poble on arribin, no vull fer sol tot el recorregut.

Revisió milimetrica de la coberta, proteixexo amb cinta americana la zona on els radis toquen a la càmera, a la zona on s'ha produït la punxada, l'inflo pausadament a la màxima pressió que hem permet la manxa que per 10 euros he comprat.

La paranoia de les punxades hem fa sentir que toco el terra amb la llanta cada cop que sec al sillin, així que decideixo fer els 7 kilòmetres que hem separen dels companys pedalant alçat i intentant porta el pes del meu cos cap a la roda del davant, amb el vent que fa avui que no es precisament a favor, no es agradable la marxa, però ho prefereixo abans de tornar a punxar.

Hem sento afortunat de viatjar amb bicicleta, per aquestes llarguisimes rectes sense arbres, i amb un paisatge infinitament interminable. A peu te que se demencial i pel que puc comprovar perillós, de tan en tan puc veure records per a peregrins que han deixat la vida en el Camino.

Per fi arribo a l'alberg del poble de Burgo Ranero "Gay" on els companys estan fent la migdiada desprès d'un bon dinar, quina alegria de trobar-los, no sols per la seguretat davant de qualsevol altre incidència, si no per que ja els trovaba a faltar, son la meva veritable família en aquest moments del viatge.

Encara que en Paco i l'Eduard m'asseguren que no noten cap mena de deformació de la coberta en el moment en que sec al sillin, jo prefereixo fer els 12 kilòmetres fins a Mansilla de la Mula pedalant alçat, estic paranoic, i demà al arribar a León canviaré les cobertes.

L'alberg on estem es una mena de casa amb pati interior descobert, plena de plantes per tot arreu, fins i tot a l'interior i el mes hippy que he trobat en aquest viatge, fins hi sembla que hi ha maria plantada!!!!

Hem sortit a sopar, i ens hem trobat de cara amb les primeres processons de setmana santa, l'españa profunda, i per rematar el tema de sobta al finalitzar el show sona l'himne nacional, per un moment m'he esperat veure a en Franco sortir d'entre els disfressats feligresos.

Com que en Paco a tret la càmera pe fer fotos una de les "disfressades" li ha demanat que li faixi uns retrats i que li pagara 10 euros per la feina, encara al·lucinem.

Avui tenim a un "psicòpata" o no a la habitació, es un giri que ens ha explicat que va patir un accident de cotxe, i que el perdonem per que sent veus i sorolls al interior del seu cap, esperem que no porti la serra mecànica de la matança de Texas i sols sigui un pertorbat que esta fent el camí.

Mentre escric aquestes línies els valencians fan unes partides del "cinquillo" amb una franceseta, al principi sembla que no s'entera, però sort de que no es jugaven res, si no els despluma.

04-04-2009

De Mansilla de la Mula a León

Hem trobat una deliciosa pastisseria/cafeteria plena de dolços bonisimis.

Amb la tranquil·litat dels pocs quilometres a recórrer, aviat comença a notar-se la proximitat de León i el camino es converteix en una autovia on trobar les senyals grogues es difícil i acabem de ple a la autovia, León no es preocupa massa de la seguretat del peregrins i de posar fàcil l'accés a la ciutat.

Tenim necessitat de netejar les bicicletes desprès de les etapes de fang, així que al entrar a León ens fiquem a un rentador de cotxes i les deixem com a noves.

Ens apalanquem a fer el Musli a un parc proper al Carrefour i desprès marxem en Paco i jo a Correos i a comprar una coberta nova per la meva bicicleta.Q

Hem quedat amb el Joan i l'Eduard a la catedral de León, voltem camí de l'alberg per la ciutat vella de León i passem pel la plaça on hi ha el mercat, es prepara el dia de la Palma, tenim que retrobar a en Pere que ja esta instal·lat fent repòs a l'alberg.

Arribem a l'alberg i al·lucinem, estan preparant els "pasos" per la setmana santa, teníem les verges i els cristos pel pati a punt per muntar-los, en Joan esta decidit si cal a fer de costalero, tots ens apuntem a l'idea de fer ho amb bicicleta.

Al acreditar me el voluntari anomenat Jordi de les terres de l'Ebre, hem diu que hem te vist de la televisió. Si no es prou sorpresa que et rebin a León en català, resultà que hem coneix!!!

Intentem contactar amb les Murcianes per recomanar lis de nou que s'estalvien les àrides i solitàries rectes interminables plenes de creus i records de peregrins morts amb l'intent d'aconseguir superar-les, i l'entrada a León.

No ens a calgut convèncer les massa ens diuen que han pillat una escombra voladora i que les dura fins a León just per a dinar, i dit i fet ja les tenim un altre cop amb nosaltres.

Avui te que arribar la Fani per incorporar-se al grup, L'Ana i la Mar les Murcianes, ja formen part d'aquest grup peculiar de ciclistes que caminen, que ara incorpora a dues caminats fora de serie, que paset a paset porten el nostre mateix ritme, ens anem trobant pel camí i compartim parts del camino i de les experiències diàries.

Al dinar s'incorpora l'Eva de Vitoria va fent el camino per parts en els moments en que les seves ocupacions i la família li permeten, a començat avui a León com molta altra gent que aprofitant els dies de festa de la setmana santa faran el camino.

Fem turisme per León,visitem el bar Capitan Hadock on treballa en Leo, entrem a la calidoscòpica catedral i acabem al bar Victoria fent unes cerveces i tapes, en Paco reb una agradable sorpresa alimentaria, com sempre pendents de l'hora de tornar a l'alberg perquè a les 21:30 tanquen les portes.

A les 23 hores arriba la Fani, ella tota cofoia esperava passar una nit de marxa a León, però sols obrir la porta de la habitació, es va adonar de la vida monacal que li esperava.

Aquesta es la Fani la nova incorporació al grup.

L'Ana

i la Mar

Fa dies que coincideixen amb nosaltres, de formes diverses, però a partir d'avui formen part d'aquest grup peculiar de pelegrins, son la nostra rereguarda "ninja" que tenca el cercle obert per el nostre "profeta" Josep. Elles ratifiquen de la nostra existència sobre tot a els grups de ciclistes que les avancen i que han sentit parlar de nosaltres.

05-04-2009

De León a Hospital de orbigo

La sortida de León, tan horrible com l'entrada, per polígons industrials, sort que estem a diumenge per que si no el transit i l'ebullició normal d'una zona industrial, encara faria més pesada la travesiá del Camino, definitivament León passa del camino.

Trobar iogurts en diumenge per les rodalies de León ha estat impossible, hem pogut comprar fruita, però al final hem acabat a una benzinera comprant un batut Puleva de "maduixa" be de colorant rosa Barbie Superstart.

Un cop passat el poble de Virgen del Camino hem trobat al grup de Franceses i en Paco ere que ere de parlar de la partida de cartes nocturna de Mansilla de la Mula, però la noia francesa que els va "repasar" a les cartes no hi era al grup, però el Paco no s'ha donava.

La Fina va portar de València una Mona i unes fines lamines de xocolata negre que van salvar l'esmorçar, Barby.

Mentre fèiem el Musli ha passat la Cristna una noia alemanya i en Dylan de Canada, que s'han apuntat al nostre oferiment, al principi la Cristina era tímida, però s'ha menjat un tuper Sencer de Musli.

Un cel maravellos i uns colors de la terra canviants ens porten cap a Villar de Matarize, mentre ens avancen i avancem diverses vegades a les noies Franceses, la Cristina i en Dylan.

Parlem amb la noia francesa que sembla que porta el grup, per que ens estranya veure-la fent camí de tornada, resulta que es la monitora de les altres dues més jovenetes i te un cotxe amb el que lis dona suport, mentre elles fan tota l'etapa.

Mentre tan les Murcianes han agafat l'autobús per evitar-se la horrible sortida de León, creiem que les tenim al darrera., al entrar a Villar de Matarize les trobem tirades a un tros de gespa prenen el sol.

Desprès duna bona parada, com sempre, hem quedo amb elles per fer un tros caminant amb la bicicleta, ja comencem a crear "estil" i la gent ens mira raro, no es massa habitual veure dos peregrins caminat i un empenyen-les caminant amb la bicicleta carregada.

Quedem que atraparé al grup a l'hora de dinar, elles porten el seu propi horari de menjars, així que en un principi no es problema.

Al volta'n de les 15 hores Faig una trucada a en Paco per saber on dinem, m'indiquen un poble i surto ràpidament pel camí per torbar-los, de sobte el cartell d'entrada de la població on soc diu "Hospital de Ordigo" el lloc on tenim que dormir al vespre, com pot ser, si m'han dit que el poble on estaven dinant estava al mig del camino?¿?¿

Pues resulta que s'han equivocat de nom i el poble per on he passat fa uns minuts era el que ells estaven. Gira cua i a refer a tota pastilla i amb gana el camí.

Una bonisima amanida, formatge i el retrobament amb els companys, es més que merescuda compensació pel despiste. Aprofito per veurem el Bitter Kas que porto a les alforges i que en Pere va comprar fa molts dies.

Al poc temps, arriben les "maquines Murcianes", caminen que se les pelen, però estan seques, fa una calor de por, un refresc que lis portem del bar proper les calma i gual que l'aigua de la font que es tiren pel sobre.

El grup cicloturista reprèn el camino i jo hem torno a quedar per fer la resta de l'etapa uns 4 km caminant amb les noies.

L'entrada a Hospital de Orbigo es impressionant, un pont maquisim "que maco" que travessa dos rius amb un grapat d'ulls. Tot amanit amb la posada del sol.

L'alberg es un espai al·lucinant amb un pati interior molt ben decorat i amb les habitacions a una part amb una gran extensió de gespa i zona per estar, molt agradable, li manquen serveis, però de que ens volem queixar si estem pagant, si es que ho fem uns preus de rissa, com a molt 5 euros.

Com sempre l'hora de dormir es super aviat, a les 21:30, anem a tota velocitat a sopar a un restaurant proper, ens trobem amb el Dylan i la Cristina, que desprès del Musli amb fet junts l'etapa, anem unint peregrins.

Mentre esperem els plats del sopar la Cristina cau rodona víctima d'una baixada de tensió, entre tots la atenem i amb la "chispa de la vida" la Cocacola, i una mica de mimitos es recupera. El seu primer dia amb molt de sol i 30 kilòmetres, li han fet efecte!!!!.

Un pase de fotos per posar a la Fani al dia de les etapes que ella no ha viscut, sota la mirada atenta de l'hospitaler de torn preocupat per si fem algun sarao, sembla que la nit anterior va ser moguda amb un españolito borratxo.

06-04-2009

De Hospital de Orbigo fins a Ganso

Com cada dia a les 6:30 el Paco ens recorda que s'acabat la nit, al poc rato sona My sweet Lord i tota l'habitació es posa en marxa, les franceses han acabat també amb nosaltres, l'únic que encara deu al·lucinar es un noi Angles que s'ha trobat en mig nostre.

El mati es molt fred, però l'escalfem en un bar amb sessió del club de la comèdia inclòs.

En Pere aprofita per comprar el diari i surt amb un DVD de Eric Clapton, no el podem reproduir, si no sel compre, realment es semblen no?

Sortim de la població i en els primers metres del camino ens trobem a la Cristina, en Paco s'ofereix per portar-li la motxilla, be com fa amb totes les noies, però la Cristina va camí del proper poble per tal d'agafar un autobús fins Astorga, l'indiquem que d'autobús sols el trobara al poble on hem dormit i s'en torna amb el seu caminar dificultat com la majoria de les caminants, per les seqüeles del camino en els seus peus.

Trobem en mig del camí a un altre català d'Olost que fa de Hospitalero a un poble proper i ens comunica que fins gaire be Astorga no trobarem cap botiga per compra els elements del Musli, la Fani es quedara un dia més sense provar la versió original del Musli.

Entre el fred i la nula possibilitat de fer Musli ens proposem d'arribar per dinar a Astorga i per la tarda arribar a Ganso on dormirem.

La Fani fa realitat un dels seus somnis: tirar-se en un verd prat.

Uns kilòmetres abans d'arribar a Astorga fem la segona part del club de la comèdia, mentre mengem un petit refrigeri. Comencen a desfilar peregrins caminants entre els que arriba l'Eva de Vizcaya, ens ofereix unes mandarines que son passades pel raser dels experts horticultors valencians i ens alerta de la imminent arribada de les Murcianes. Les esperem rememorant jocs de la infància.

Acabo fent l'ultim tram caminant amb la bicicleta acompanyant a les murcianes i l'Eva, l'entrada a Astorga es aburrida i entre fabriques, però nosaltres l'hem convertit amb un episodi que mai oblidara l'Eva, Gracies Nokia, ens ha acompanyat en Serrat amb el "Caminante no hay camino" fins l'alberg d'Astorga.

A quatre passes al restaurant Cubasol ens esperava el grup de cicloturistes valencians i la Cristina, hem fet un menú arreglat.

Com que sols he pogut menjar una amanida, al sortir mentre compràvem els "mantecados" típics d'Astorga , m'he comprat una delicatesen de crema i 3 pastes de canella per si desprès ens donava gana, sols m'han costat 1,40 euros, per a tot. Hem al·lucinat.

Un altre cop he decidit de viatjar a peu amb l'Ana i la Mar, així que mentre els cicloturistes marxaven, per patir un camí amb lleugera pendent i el vent en contra, l'Ana ens a fet a la Mar i a mi una visita turística per Astorga. Nosaltres hem patit també el vent i el fred del camí cap a Ganso.

La musica del Nokia ens ha acompanyat i ens ha fet més fàcil el camino, L'ultim tram de l'etapa per arribar a el Ganso ha estat màgica, el sol ha sortit per fi i ha il·luminat tot, de forma espectacular, hem pensat que en Paco estaria fent milers de fotografies.

Poc a poc hem avançat, el camí transita en part per una carretera i he tingut que posar les llums, per que el sol s'ha mostrat just per posar-se i començar la foscor.

L'alberg de Ganso es una passada de llarg el millor del recorregut, érem els únics inquilins i estàvem com a casa amb habitacions individuals, una cuina salo amb xemeneia i sense limit d'horaris.

06-04-2009

De Ganso a Acebo

La nit es llarga, no tenim presa i tots i totes somiem amb que la previsió climatològica ens regali uns metres de neu i no tenir que marxar d'aquest alberg, però el somni s'acaba i sols cal despertar, el dia es radiant però fa un vent i un fred que ens fa atemorir davant de l'ascensió de la Cruz de Hierro punt més alt del Camino, ens recorda les etapes del Tour, i a mes amb el vent de cara.

Fem un bon esmorzar, però no perdem l'esperança de fer uns bocates de "obrero" al proper poble, les murcianes opten per arrencar i no parar fins el migdia i dinar a l'alt de muntanya.

El vent un cop aconseguim sortir de l'alberg es menys potent del que esperàvem, però la nostra habitual calma i habilitat per distreure'ns en qualsevol cosa ens fa arribar al primer poble al voltant de les dotze del migdia, Ens abracem efusivament a un gran arbre del camí.

Els entrepans son del tipus obrero, menys amb el preu.

Amb la panxa ben plena, comencem l'ascensió intentem refrenar a en Pere per que no es desfondi, però la seva eufòria el porta volant cap el cim.

Al arribar a la primera part del cim les murcianes com no, ja feia estona que ens esperaven, fent gravacions de vídeo, com si de l'arribada d'una etapa alpina del tour es tractes.

Mentre el Paco, la Fani i en Pere han fet una excursió fins un lloc on hi havia neu per tal de fer-se un bany i revolcarse, les murcianes han dinat una sopa calentona.

Encara ens queden alguns kilòmetres i potser els mes durs de l'ascensió a la Cruz de Hierro, realment sembla va que entresim dins dels núvols i les muntanyes que ens envolten totes estaven cobertes de neu.

M'esperava una creu enorme al arribar al cim, però, es tracte d'un pal dels de telèfons de fusta de tota la vida amb una ridícula creu al damunt.

La tradició es portar una pedra del lloc d'origen o d'on has començat el camino i dipositar-la al peu d'aquesta creu, de fet com passa amb moltes d'aquestes tradicions, hi trobes de tot al peu d'aquesta creu, des de fitxes de domino, inscripcions etc. etc.

Ens estem preparant per arribar al lloc mes impressionat i potser mes paradigmàtic del camino, com a mínim això es el que porta dies preparant nos en Paco, estem a un tir de pedra de Manjarin.

L'etapa d'avui l'hem fet per carretera per que les sendes del camino amb l'aire i les fortes pendents amb les bicicletes tan carregades serien un calvari, i encara que estem a la setmana santa dels cristians, no cal que fem una professor pel camino.

A pocs quilometres de la Cruz de Hierro i desprès d'una corba de la carretera, apareix davant nostre un lloc realment especial i mes que màgic pler de màgia.A

Unes fletxes de fusta de tots colors ens indiquen que estem a 2.475 km. de Roma, o a 5.000 de Jerusalem, fins a Mèxic 9.376 i així diferents llocs del planeta, infinitat de banderes de Països i nacionalitats, l'interior ple de campanes, que sentim sonar en el moment en que arribem i que sempre al arribar un peregrí l'encarregat d'aquest lloc d'acollida fa sonar.

Un te o un cafè, comprar algun record del camino, visitar, parlar orar, el que cada un de nosaltres cregui convenient. Tot per la voluntat, a canvi dels teus donatius.!

Com sempre apareixen les murcianes que ens han tornat a atrapar, amb la marxa que porten quan caminen i la parsimònia amb la que ens desplacem nosaltres, es fàcil que es produeixin aquestes coincidències.

Als pocs metres de sortir de Manjarin la cadena de la meva bicicleta fa un cratacrac i es trenca, decidim que per que reparar-la, en mig de la carretera i amb les ganes que tenim d'arribar a Acebo, encara que tenim les eines, decidim continuar, les estones de pujada les faig caminant, acabo caminant mes ràpid que les bicicletes, les estones de pla, m'enganxo a la cistella de en Paco i al començar la baixada, hem llenço a tota velocitat fins arribar a destí. Les coses son fàcils, si tenim l'espirit de realitzar les, les complicacions les posem nosaltres.

Segons en Paco l'alberg d'aquesta població es del tot singular i sembla un camp de concentració, la mala sort d'arribar i no tenir places suficients, ens fa descobrir un alberg parroquial, portat en aquest moment per un voluntari València anomenat Alex d'una població anomenada Campanar, molt coneguda per els nostres cicloturistes valencians, un altre cop com a casa.

Un cop estic al poble m'adono que es un dels llocs on varem passar amb els Encontronazos de l'any passat! i el alberg camp de concentració el lloc on varen intentar cobrar-li dos cops la consumició a la Laia, la meva filla petita l'any passat.

Mentre tant les murcianes han perdut el camino, una cosa que sembla que es habitual amb elles, i s'han xupat dues hores més de marxa i amb trams de pendents que han estat a punt d'acabar amb les seves forces, han arribat rebentades, just per gaudir del sopar Polac que ens ha ofert l'Ana que també esta aquí a l'alberg encarregada de la cuina, una sopa, be mes aviat un potaje, i de segon un arros amb verdures i especies, molt bo.

08-04-2009

De Acebo a Ponferrada

Una etapa curta, amb continuat descens, a l'espera de la proximitat de l'alta muntanya del O Cebreiro, i tambe de relax per que hem d'esperar a Ponferrada a les noves incorporacions Valencinaes, de molt lluny s'escolta la musica de my sweet lord i no recordo la veu d'en Paco tocan diana, ens costa sortir dels sacs, i al baixar a la zona de menjador trobem a en Paco i l'Alex el hospitaler, amb la musica i ben desperts, en Pere tambe volta donan conversa, hi ha temps fins hi tot per secar la roba.

Hem de deixar un donatiu, i hem dormit sopat i esmorçat de pelicula! hem repetit com hem volgut, aixi que decidim deixar un bon donatiu.

El dia sembla fred pero per les finestres es veu un sol que timidament enlluerna la neu dels cims propers, es un espectacle digne de veure, recordo com l'any pasat durant els Encontronazos, varem endinsar nos dins d'aquestes muntanyes que guarden una de les valls mes misterioses, “El valle del silencio” amb el precios poble on varem dormir en el cam de futbol abans d'afrontar la terrible pujada del Morredero amb rampes del 12% i 1900 metres.

Tinc que reparar la cadena de la bicicleta que ahir es va trencar, ha estat facil, aviat hem començat a adonarnos de que el relax era excesiu i ens ha vingut la pressa per marxar, i el dilema habitual d'on i a quin hora fem el Musli.

De fet en Joan i l'Eduard amb aquestes temperatures prefereixen un bar, pero des de que ha arribat la Fani no hem fet un Musli en condicions i com que anem cap abaix la temperatura sera idonea per seure tranquilament sota el pont roma i fer un Musli com cal.

Com cada dia les Murcianes han arrencat sense problemes, i surten abans que nosaltres, per que encara que volem arrencar, ens costa, la nostra filosofia d'eligiar la lentitut ens pot encara que la carretera faigi baixada.

A pocs metres de la sortida del poble hem parat a fotografiar un monument a un peregri ciclista, i a pocs quilometres hem fet la parada per gaudir de l'espectacle d'un castanyer, que un home que pasaba ens ha dit que te 3000 anys, no hem cregut aquesta afirmació, per que segur que es antic pero sembla excesiu, el que hens a fet pensar es que fa el home en aquest lloc:

Resulta que es de madrid i un dia fent el cami va veure una casa en venda i se la va comprar, ara hi pasa les estones de lleure, el senyor te pinta de jubilat Una historia més del camino.

Arribem a la població de Molinaseca rapidamentens adonem de que ja hi som a Galicia, i no sols per el parlar peculiar amb l'acentuació gallega, sino pel nom dels carrers: Manuel Fraga Iribarne!!!!! el millor d'aquest poble es el seu pont roma que ens permet creua el riu, trobem a l'entrada un cartell amb una fisonomia d'antigua leyenda, pero alucinem al veure que el que diu es que esta prohibit tirarse a una mena de piscina que monten a l'estiu, potser es una forma d'integrar els cartells municipals, a l'entorn turistic?

Una veina de la població ens explica com s'havien d'amagar per banyarse per que els joves de l'epoca no miresin, encara que el bany el feien amb la "combinació"

Fem la compra a la peixateria del poble, i ens instalem a la vora del riu per fer el Musli. La Fani no es creu el que veu, i meyns que tota aquesta cuantitat de fruita els 8 iogurts la fruita seca, els datils, els orejones i tot el que hem posat ens ho anesim a menjar.

Si no la parem es menja ella sola tot el Musli, justamen al escurar l'ultima cullarada, han aparegut impacables les Murcianes, que en la seva habitual rapidesa a la que ens descuidem ens agafen la delantera. Per pocs segons s'han tingut que conformar amb tastar solsament l'ultima cullarada de Musli.

Hem circulat quasi fins arribar a Ponferrada per la carretera, i llavors per estalviarnos l'entrada per on ho fan els cotxes hem seguit el camino que transita per petits pobles propres a Ponferrada.

El cami era ample, pero de sobte un tros depujada ha fet que la cadena que havia reparat, es tornes a enganxar i en un tres i no res, la força de la pedalada al estar fent la pujada, ha replegat el canvi de marxes com si fos de mantega, el meu apreciat Deore ha quedat fet miques, be despres de 18 anys de companya sap greu pero s'ha comportat en mil ocasions, i avui m'ha demant la jubilació anticipada.

No se si per por a que un altre cop anes mes rapids que ells, m'han recomenat que esperi a les rapides Murcianes per anar plegats caminant fins Ponferrade, a mes no valia la pena fer cap mena de muntatge, per que eren quasi les 14 hores i per molt que fesim el que fesim no arribariem per reparar la bicicleta durant el mati.

He posat en marxa el Nokia mentre el grup de cicloturistes valencians remontava la part de la pujada que faltava, petons a l'aire, i fins l'hora de dinar a el castell dels Templers, ells farien d'avançadilla per conquerirlo, nosaltres rematariem la jugada.

Poques cançons he escoltat i ja veia els dos punts implacables, apareixen pel camino, les Murcianes i jo hem fet a bon pas el cami cap a Ponferrada, aquest cop no ens hem trobat a gaires persones, pero si que hem pogut comprobar un altre constancia de que estem per terres Gallegues, quins xaletazos, casas de pedre, i unes mansions dignes dels Edwin de Dallas.

Tot aixo en mig de cases de tota la vida, l'espectacle de les muntanyes i la proximitat a Ponferrada, feien agradable la marxa, pero avui hem patit un altre perdua, de sobte i sense motiu aparent, per que anavem caminant, la banderola d'Amics de la Bici a desaparegut!

Hem arribat a Ponferrada i no hem arribat a veure el castell, la trucada d'en Paco per veure on erem, ens ha fet para i resulta que ells eren just en el mateix carrer on nosaltres en un restaurant ja sentats a taula esperan nos per demanar.

El.s menus de peregrino son com una mena de loteria, pero avui hem acertat el numero guanaydor, tot estava força bo, els postres es l'unic que no era del mateix estil, encar que si era tot cassola, el pastis de formatge, amb mes nata que pastis, estava prou bo.

Necesitabem arribar a l'alberg, migdiades, dutxes, l'eduard per poder anar a assegurarse dels horaris dels autobusus per tornar a Valencia i jo per portar la bicicleta a reparar.

Tornem a tenir sort, resulta que aquest alberg que per fora es molt bonic, ja el conexiem per que varem dormir una nit a la campa del costat durant els Encontronazos, segons en Paco l'interior no te res a veure i es una mica agobiant, la nostra sort i el fer el camino fora de temporada, ens ha permes de gaudir d'una habitació per tot el grup en unes instalacions molt dificils de trobar a l'estiu quand l'alberg esta ple.

Hem tingut una entrada una mica “rara” per que la parella gran que porta la recepció, ens ha dit que era obligat pagar 5 euros per persona, mentre que tota l'informació deia que era donatiu sense especificar res mes. El tema s'aclarit per que es setmana santa i es paga, punto.

Per la tarda hem fet un passeig per la població entre mirades del “amic” Luis del Olmo que aquí tel torbes per tot arreu.

He recuperat a la Marin nova i pulida, hem voltat per el castell, continua sent molt car entrar, hem voltat per els carrerons de la població, el temps no acompanya i no fem un gelat gegant i economic, com varem fer l'ultim estiu amb la Laia i la Claudia, com sempre el temps s'ens tira a sobre hi hem d'anar cap a l'alberg.

A l'arribar a l'alberg en Pere estava preparant unes escarxofes que han maravillat a tothom que passava per la nosstra taula, a la que s'han afegit l'Eva i la Cristina, hem conegut a una familia de Granollers que aprofita la setmana santa per fer una part del camino, i hem pogut tastar el Tofu, per fi menjo una mica de proteina no animal, els ous i el formatge son per ara la meva alimentació proteinica, a Ponferrada he trobat Tofu fresc!!!

En Paco , L'eduar, en Joan i la Fani estaven de picoteo per poder veure el partit del Barça contra el Bayern 4 a 0 han arribat feliços i ens hem enterat de que els companys gracies a la maravellosa Renfe no arriven a l'hora, les 23 si no a les dues del mati, Rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados, ens obliga a buscar a correcuita un hostal per que pasin la nit, a l'alberg es impossible obrirlo per rebrels a aquestes hores, hem quedat amb ells dema a les 9 del mati.

09-04-2009

De Ponferrada a Villafranca del Bierzo

Com cada mati la sortida de l'alberg es una mica precipitada, amb l'idea d'un esmorzar suculent per un euro que espliquen que donen al bar on la nit anterior varen veure el futbol, anem, pero resulta que el bar esta tencat, amb vista de la situació les noies murcianes, emprenen el seu cami a peu i nosaltres decidim anar al hostal on s'han alotjat els nous integrans del grup cicloturiste, per tal de sortir junts i empendre la marxa.

Com es habitual en aquest pais l'odisea de viatgar amb transport public ha estat de malsont, i fins les 9 del mati no començem a intentar despertar a els nouvinguts, nosaltres mentre tant menjem torrades, melmelada etc.etc. al bar.

Per fi coneixem a els nous cicloturistes

L'Imma

En Josep

i en Jose Enrique,

que li posa el to de culebrot venezola, al viatge, amb aquest nom compost tipics d'aquestes series.

Com que estem a l'hostal i en un principi no trobem les senyals grogues que indiquen el camino, acabem a la carretera general, intentan retrobar el cami dels que ho fant a peu, ens hem perdut una bonica ruta pel riu de Ponferrada.

Al deixar la carretera a una area de picnic vec un grup molt numeros de persones la majoria jove, agrupades al voltan d'un parell de capellans francesos negres, que comencen a celebrar una misa multitudinaria, hem quedo de pasta de moniato, es el mon al reves. Ara els “negritos” converteixen a els “blancs” un altre moguda de la esglesia catolica, quina menjada de tarro.

A els pocs kilometres, en mig del cami i a la vora d'un canal de reg o similar on l'aigua baixaba a gran velocitat, varem celebrar la ceremonia del Musli i els nous integrans varen comulgar per primer cop.

Un altre cop les Murcianes arriben just que acabem el Musli, i els cicloturistes marxen lentament cap la propera parada.

Parem a Cacabelos, lloc indispensable si es vol tastar el vi del bierzo, comprem pa embotits formatge i un parell d'ampolles de diferents vins per tal de tastarlos al parar a dinar.

A una ermita al mig del poble ens apalanquem una bona estona

A la sortida del poble en Paco ens indica que hi ha una ermita digna de veures i de fer el dinar aprofitant el solet.

Arribem despres d'una bona pujada per la carretera i de tenir que baixar una pendent considerable, el lloc val la pena, pero ni la fam ni el temps que cada moment canvia ens fa repensar de dinar.

Despres de transitar entre vinyes arribem a Valtuilla de Arriba, el lloc ens fa parar per que te una font i un curios lavabo per peregrinos de color rosat.

Sortim del camino i al porxo de l'esglesia ens disposem a dinar, sols arribar ens molesta el poster que hi ha a la porta amb la promoció que fa l'esglesia catolica contra l'abortament comparant a un ene amb un animal en perill d'extinció.

Poc despres de dinar apareix el cura i obre l'esglesia li seguim una mica la corda i entrem a visitar l'esglesia, moment que aprofita en Paco per arrancar el poster i llençarlo al contenedor d'escombraries.

Marxem, amb la conya de que si surt el cura s'adonara de la nostra jugada, al poc de sortir comença a ploure, i hem truca l'Ana Murciana per dirme que ja estan a l'albergue de Vilafranca del Bierzo, un altre cop alucinem de lo rapid que caminen, aquest cop com que ens hem endinçat pel poble no ens han vist.

Encara que plou la nostra marxa no s'acelera, amb aquestes situacions en Paco alucina fent fotos de la natura que despres al vespre ens maravellen.

L'arribada a l'alberg Ave Fenix de vilafranca del Bierzo es caotica, per ells un grup d'once persones sota la pluja es un descontrol, a mes de que arriben constanment altres peregrins.

Les instalacions son dignes de la nostra clasificació de Matausen3, les pitjors del ranking, l'habitació on ens coloquen totalment masificada, encara que a mar li guardem un lloc de privilegui en un raco amb un matalas al terra, si un matalas al terra es un privilegui imagineu les lliteres com son.

Els lavabos i les dutxes tercermundistes i tot el local en si es patetic, si a mes li hem d'agefir la pluja.

Les Murcianes ens alegren l'arribada, perque ens han comprat una tarta dolça d'ametlles bonissima, que revitalitza a un mort.

A l'alberg ofereixen un sopar, que no ens ve de gust, i en Paco vol veure l'enesim partit del Barça-Tau, amb les Murcianes decidim que ens anem a fer una pitzza a un lloc que elles han controlat, dema tenim l'etapa reina el o Cebreiro i no podem afrontarla sense un bon sopar i a mes ens ve de gust un sopar diferent a els molts menus de pelegrinos que hem tastat aquest dies.

Al poc d'estar instalats a un restaurant amb una amanida a la taula que ens va fer sortir els ulls de les orbites, va entrar en Paco, els companys cicloturistes tambe havien triat aquest local per veure el partit, pero tenien que estaqr a un altre sala on estava la televisió.

Com sempre amb preses, sortim del restaurant per tal de que no ens deixin al carrer, els albergs tanquen a hores tan intespestives com les 22, no sols les instalacions són patetiques l'hospitalero ens ha perdut les credencials, durant una estona, per sort les recuperem.

Es tanquen les llums, i entre la serenata de ronquits afageixo la meva tos que fa uns dies que m'acompanya, dormim el que podem i com podem.

10-04-2009

De Villafranca del Bierzo a O Cebreiro

Durant la nit hem sentit plore i amb ganes, pero a l'hora de sortir un timnid xirimiri ens acompanya, som conscients de que al cim tot aixo pot ser neu, pero nosaltres formem part del grup dels atrevits i comencem com cada dia la nostra marxa, en paralel amb les nostres companyes andarines de Murcia, elles s'aprovisionen de menjar per tal de no trobarse amb sorpreses en la dura ascensió, nosaltres fem un esmorzar a l'alberg i ens emplacem a fer un segon apat abans de començar la verdadera ascensió a un lloc que coneix en Paco.

El camino ens porta per un lateral acondicionat a la carretera nacional, sort que avui no hi ha massa transit perque es dia festiu, l'entrada al primer poble ens porta a un petit bosc en el que flipem i trobem un altre arbre de grans dimensions que no dubtem en abrazar.

Les coreanes que ens varen donar el concert a el Acebo caminaven juntetes amb uns impermeables d'un verd que es veu a una legua, i hem trovat a uns personatges d'Ibi la ciutat de les joguines de la meva infancia, que caminen amb uns grans paraigues.

Alucinem de veure arribar un miniciclista que dur la carrega a l'esquena i amb un aillant plateixat, semble un astronauta, esta fent el camino amb una Monty plegable, si arriba l'Ot pi i el seu pare en Pere estaran orgullosos de la seva bicicleta, en la propera reunió al Parlament lis comentare.

Per la carretera trobem de nou, despres de molts dies a l'Elios de Gava, que ha deixat enrere a la consuelo i companyia.

Arrivem a el lloc on en Paco ens tenia reservada la sorpresa del dia, un forn de pa artesa amb empanades de tot tipus fins i tot de poma, dolços per lleparse els dits, uns bocates amb un pa requetebo, beguda i dolços a doixo, per meyns de 9 euros per cap.

Amb la panxa plena i contenta amb aquest deliciosos menjars, estem preparats per afrontar el cim del mitic i temut O'Cebreiro.

Un cop abandonem la carretera per baixar per un cami cap ha Las Herreries, el clima ens regala una experiencia irrepetible i magica, en pocs instans pasem d'un sol abrumador a una ventisca de neu que ens deixa bocabadats i enblanquinats, mentre guanyem alçada la neu es més contundent, petits fronts descarreguen per tres cops, amb estones de sol.

En mig de l'ultima de les ventisques en Jose Enrique, en Pere i l'Eduard es pasen una cruilla de forma que pujen a la població de LA faba, per on si que dur el camino per si vas a peu, pero que es complica per a bicicletes, nosaltres que anavem al costat del Paco ens adonem de la falta dels companys i a crits intentem fer los baixar, per sort en Pere ens sent i tornem a estar tots junts, l'Imma i el Josep que fan la pujada arrosegant les bicicletes, fa estona que han sortit pel cami bo.

Ens maravillem dels colors que ens regala la natura, montanyes de color lila, prads nevats, d'altres a pocs metres d'un verd intens per l'humitat, ens falten ulls per veure ho tot. A En Paco li falta temps per fer fotografies, no avança ni un metre que torna a parar per fer un altre foto.

Aconseguim arribar a La Laguna despres de superar unes fortes pendents que per sort estan asfaltades, mentre veiem a l'altre banda de la vall el cami de pedres i fang que tenen que pujar els caminants.

Sota un sol de justicia ens sentem a les cadires d'un bar, on menjem unes patates freixides i d'altres coses que portem, ens sembla encara mentida que feia pocs minuts estavem entre la neu i la boira, quasi sense veure el que passava a un pam del nostre nas.

De sobte apareix la Cristina la alemana, que reb les nostres abraçades i de bona gana, torna a ser alimentada amb les patates freixides i el nostre suport. Sembla que podra arribar tambe a O'Cebreiro, esta molt contenta.

Estem justament a 154 km de Santiago, comentem que molts dels ciclistes que ens han adelantat avui, potser arribaran com a molt tard dema a Santiago, nosaltres encara esperem trigar com a minim 5 dies.

Encara queden uns kilometres per fer el cim, sortim contens per la neu i la vivencia viscuda, sobre tot la Fani, que desitjaba per sobre totes les coses anar amb bicicleta mentre neva. El sol ens acompanya, de sobte el Joan que esta una mica més avançat que nosaltres, queda cobert per una espesa manta de neu, nosaltres alucinats estem encara gaudin del sol, en pocs segons tambe quedem envoltats de volves grandioses i l'espectacle sols ha fet que començar, aixoja no es una ventisca, es una nevada amb totes les de la llei.

A pocs metres de coronar el cim la carretera ja no es distingueix i hem de circular trepitxan neu, entrem a l'antartida, la visibilitat es baixisima i si algun company pedala més rapid desapareix entre la neu.

Al fer el cim estem euforics, sentim els crits de mainades que estan tiranse per la neu, i fem una entrada triomfant a la petita població repleta de gent i amb un ambient de poble d'altamuntanya en ple hivern.

Al arribar a l'alberg retrobem a l'Eva de Vizcaya, ens instalem en una habitació com es habitual ens aquest dies de Setmana Santa plena a vesar.

Sortim a jugar una estona amb la neu, les boles son disparades per totes bandes, i una s'estampa de ple a les ulleres de l'Ana de Murcia, queden mig axefades, sort que porta un recanvi.

Anem a sopar al'unic restaurant on el nostre gran grup hi cap, a la poca estona entren un grup de gaiters, que es posen a tocar, en un principi ens fa gracia, pero al final es fa insoportable, i no hi ha forma de fer los callar, a la Fani no si li ocurreix un altre que convidarlos a una ronda, amb l'intenció de que aixi marxin, pero ells ho interpreten diferent i encara toquen mes.

Finalment gaira be al mateix temps que els gaiters marxen per acabar la seva ronda de bar en bar del poble, nosaltres com cada nit, hem de corra per tal de que no ens tanquil l'alberg, la nit que s'espera i que tots sommiem, no es la millor per quedarse al carrer.

La neu i els ronquits, son la dinamica d'aquesta nit.

11-04-2009

De O Cebreiro a Sarria

Ens despertem com sempre de matinada al voltan de les 6:30 pero en Pere que fa rato que volta diu que les bicicletes, que estaven a cobert estan plenes de neu!

No ens ho podem creure, pero es cert la nit ens ha regalat una nevada, que ha deixat tot blanc, sembla que estiguem celebrant els nadals i no la setmana santa.

Es un dia especial, i no sols per llevarse envoltats de neu, La Fani i l'Eduard hande partir cap a Valencia, per ells acaba el viatge i nosatres no ”seguimos como antes”

Fins ara el grup crexia, pero a partir d'avui ens faltaran fisicament dos elements, pero els portarem al cor i no sols fins a Finisterre, si no fins a la fi del nostre veritable viatge a Itaca.

La carretera amb una forta baixada ens porta a cotes on la neu es converteix amb una fina pluja, el moment de l'esmorçar es converteix en el moment de les despedides, els sentiments afloren.

Per tal de garantir que l'Eduard i la Fani poguin agafar el transport que els tornara a casa, en un moment magic a l'entrada d'un bosc proper a Sarria, ells aceleran la marxa i els veiem desapareixe entre els arbres, marxen, pero estan propers i presents.

El bosc es realment maravellos, ens el premem amb calma, a mes les Murcianes han arribat a Sarria amb un transport, la Mar te un peu fet caldo amb un tendo inflamat, s'han encarregat de buscar un alberg privat, que ens comenten que es de cine, la noticia de no tenir que preocuparse de l'alberg ens relaxa encara més i podem gaudir totalment del que ens ragala la natura.

A pocs quilometres de Sarria L'Imma i el Josep trien continuar per la carreera, els demes continuem pel camino fins que en Paco trenca el cable del cambi del darrera i ens aturem per fer una reparació expres, en Joan i en Pere deixen les seves bicicletes a un indicador d'un alberg i llavors diuen “ pero si es el alberg de Paloma y Leña, que algu, que no recordem qui, ens va dir que lis donguesim records, decidits entren a fer de missatgers d'uns records d'algu que no saben qui es.

Un cop tenim reparada la bicicleta entrem a veure que fan els dos a l'alberg i ens ofereixen un te que un Lama lis porta en les visites que fa a l'estiu, tambe unes torrijes caseres hummmm i un delicios tiramisu, la cosa acaba amb un xupito de licord de maduixes artesanal.

Pero el mes bo de l'historia es que en el moment en que el Pere i el Joan presenten a en Paco, resulta que es del mateix poble que en Leña l'amo de l'alberg i recorden com perseguien a les noies a les festes del poble.

Les instalacions son fenomenals de pelicula, encara que en algún moment pensem en que podriem pasar la nit fent venir a els altres, pero al dirlis on ens habien aconseguit lloc les Murcianes, ellls mateixos varen dir que a sarria era el millor alberg, 10 punts per elles.

Realment l'alberg Los Blasones de Sarria es un altre dels que podem recomenar, una gran habitació per nosaltres sols, amb bany, luxes que durant aquest dies gaira be no hem tastat.

12-04-2009

De Sarria a Portomarin

La sortida de sarria ha estat lenta, lenta, era dificil treurens d'aquest alberg on estavem com a casa, amb tota llibertat i amb un esmorçar a cos de rei, el musli ha quedat definitivament abolit, les circunstancies climatiques i el molt temps que perdem amb aptas durant el cami, enlenteixen encara més la marxa, a mes de que es dificil de coincidir en llocs on fer lo, aixi que a partir d'ara farem un bon esmorçar just sortir i sols un apat en ruta i al vespre sopar i a l'alberge de torn.

Esclar que aixo no vol dir que ales diferents parades que fem durnat el camino la xocolata i d'altres menjars, es baixin consumin.

Al sortir de Sarria a pocs metres trobem una esglesia amb una creu de la santa misión del padres Jesuites, on el cura ens plorica, per que no pot restaurar, no te dines i vol que l'estat li pagui, i per que hem de pagar tots nosaltres el patrimoni de l'esglesia?

En el camino trobem un edifici curios la “prision preventiva” no ens parem masse, potser ens hi col·loquen.

Al sortir de la població ens trobem amb un pas a nivell sense barreres., ens sobte, per que ja no estem acostumats a veurels, a partir d'aqui la nostra lentitut habitual es recompensada per tal de disfrutar d'aquests paratges naturals.

Arribem a un cementiri petit on al seurens prop del mur ens adonem de que les tombes estan al terra, com en les pelicules de zombis, sobresortin en alçada.

Les Murcianes ens adelanten mentre estem parats al cementeri, elles no es desvien i seguexen el camino, potser ens trobarem per dinar.

La circulació pelscamins, aquest dies te un comu denominador la pluja els ha convertit en fang, rodar per aquesta pasteta no es agradable i les rodes s'enganxen o patinen.

El clima es totalment variable, ara fa calor, ara fred, ara plou, ens pasem moltes estones posan-nos i treien-nos roba.

Al aproximarse l'hora de dina, m'adelanto per tal de atrapar a les Murcianes que caminen i fer les parar o buscar un lloc adecuat per tal de dinar tots junts, estan uns kilometres més endevant, prop del kilometre 100, a una petita aldea, sentades sota un arbre menjant una mica de fruita, hem sento per tal d'esperar al grup de cicloturistes i en pocs moments ens trobem emboltats de gossos que no tenen cara de bons amics, a la poca estona arriben les bicicletes i comença un seguit de baralles entre ells i no paren de bordar a les bicis, un vei ens informa d'un lloc proper per tal de fer el picnic i despres de pasar elsusto dels gossos, que per cert envoltaven la meva bici i si noes per unes grans pedres i les paraules del “pastor” Pere no se com sortiria de la situació.

Mentre anem al lloc on hem triat per dinar pasem pel kilometre 100

Arribem rapidament a un bar on per la beguda que consumim ens permeten fer el picnic a les taules, el bollit de la nit anterior es converteix rapidament amb una mena de ensaladilla rusa. Les cerveces el vi i el mosto ayuden a aplacar la sed.

Com sempre els peregrins que caminen i ens veuen amb tal intendencia al·lucinen i sempre que podem lis oferim, una parellade guiris no va refusar el nostre oferiment de sobaos i xocolata, quasi ho deboren amb la mirada.

Mentre tan una dona que pasa propera a la nostra taula, al sentir que parlem de Catalunya com a pais etc etc temes recurrents en les nostres converses, ens crida ·Catalunya es de España como Galicia”!!

Automaticament ens enrecordem d'on estem i de les influencies del PP i Fraga, no li contestem per no crear tensió, pero els nostres comentaris al respecte no son gaire amables.

No deixem que la malcarada gallega ens amargi el nostre dinar i mentre els valencians es queden fen petar la xerrada les caminants Murcianes, per tal depoder arribar i finalitzar la etapa d'avui tenen que marxar, dexideixo caminar amb elles mentre rosego la bicicleta.

El cami es complicat, per les bicicletes, el camino es una menade riera amb aigua i unes grans lloses de pedra, que per caminar t'estalvien el contacte amb l'aigua, pero amb la bicicleta no es facil.

Durant la tarda ens adelanten els cicloturistes de Valencia, i cada cop, es més dificil fer coincidir el lloc on elles poden anar caminant en el que el Paco ha triat avui.

La Mar te problemes al peu i te que caminar a les pujades molt fortes,enrere, es tot un espectacle:

Sembla una atracció de fira o del circ, ella sempre amb les ulleres de sol i camiant al rebes a una velocitat de vertigen.

“la increible, la atracción mas increible de las nunca vistas en circos, teatros o cines, la increible mujer invidente que camina hacia atrás”.

La tarda s'acaba i arribem a Portomarin, jo tinc ganes de berenar alguna cosa dolça, com es habitual en mi, acabem d'atravesar el riu Miño i al entrar a la població comprem uns dolços qrtesans i procedim a menjarlos, mentretant truco a en Paco per veure com va tot, els feiem un poble mes avançats, pero el cansament d'en Josep i l'afegit de la Festa de l'Orujo els ha fet decidir de quedarse en l'alberg de Portomarin, aixi que anem a trovarlos i a instalarnos, les noies no haguesin pogut arribar més lluny.

Amb una festa al poble, pensem que l'alberg tencara mes tard, pero no aconseguim informació masa coherent, aixi que anem a fer un menu i despres a pasar una estona per la plaça per veure l'ambient

Mentre sopem el grup e Garraf i les noies de Gndia s'han apoderat de l'alberg fent un botellon i ens hem asaventat de que estara tota la nit obert.

Nosaltres ambganes de “cremar Portomarin” anem a la plaça on s'ha instalat un enorme escenari disposats a pasar la nostra primera nit de marxa, pero les rancheres es l'unic que sona, en un moment de descans dels musics en Paco i d'altres intenten sense exit que toquin un altre tipus de musica, “en galiciaesto es lo que funciona” ballem a la nostra manera per tal de divertirnos un rato les seguents casons i farts de rancheres i pasodobles marxem a dormir, la festa continua a el menjador/cuina de l'alberg convertit pels colegues de Garraf i d'altres que s'apunten en un fumadero i botellón.

13-04-2009

De Portomarin a Melide

Nosaltres no tenim resaca, pero al sonar la cançoneta de My Sweet Lord hi ha més d'una veu que ens recorda que “ El camino aun no lo han puesto, queremos dormir” per sort per nosaltres al poc rato de forma automatica s'encenen les llums de l'habitació, els borratxins amaguen el cap sota el sac.

Mentre carregabem les bicicletes, un ciclista de Cambrils i un Mexica, que viatgen junts per circunstancies, sembla que el de Cambrils va tenir una averia i el seu colega va continuar ruta i ara mentre no atrapa al colega viatga amb el Mexica, be, aquest noi ens va confirmar definitivament que les nostres andances ja ens superen i que som realment una llegenda:

Al veurens va adonarse de que realment existiem, i ens comentar coses tals com que es parla de que portem una paella i fem paelles valencianes pel camino.

La sortida de Portomarin per la majoria de pelegrins va ser un petit calvari, baixar fins el riu Miño per als pocs metres tenir que remontar un dur pendent, per sort per nosaltres en Paco amb les seves dots de Geograf ens porta per un cami dels de “noperdercota.com· i ens varem estalviar el patiment, lis vaexplicar com fer ho a una familia de Navarra, pero es varen equivocar i varen fer més volta, encara hi aixi ens van atrapar abans de que conectesim de nou amb el camino original.

Als pocs metres de entrar de nou en el camino ens adelanta sorpres amb la bicicleta el noi de Cambrils, s'alucina, com pot ser? He sortit i os he vist al bar i ara esteu per devant sense haberme avançat!!!! li he confirmat que efectivament som una llegenda, que potser no som reals jajaja, ha continuat cami alucinat, encara que segons diu ell voldria fer el cami més a poc a poc, pero te que atrapar al seu colega, ens ofereix un glop de vi de la bota que porta i desapareix definitivament.

Amb les “Seguidilles Murcianes” continuament ens avançen o les avançem, arribem a una zonade picnic i oh sorpresa ens trobem a la parella Alemana a els que anomenem “els Enamorats” nosaltres ens sorprenem, pero ells encara més per que son caminants i veuen com arribem per darrera, com molts caminans ens han avançat.

De sobte sentim una explosió la roda del darrera de en Joan s'ha fet pols, la coberta te un forat i esta molt debilitada, fem una reparació d'emergencia, pero als pocs metres torna a explotar, estem en mig del no res i tenim una coberta de mida 700 i una mica especial que tenim que localitzar, per tal de poder continuar viatge.

Fem trucades a botigues, a diferents companyies d'autobus per si podem transportar al Joan i la bicicelta fins a Palas do Rei on hi ha un taller que te algun recanvi de bicicletes, fins hi tot hi ha la posibilitat d'aproparse amb autobus a Lugo per asegurar la jugada al ser un recanvi dificil de trobar, pero no hi ha cap autobus que poguem agafar.

Decidim que en Joan camini amb la bicicleta sense carrega, mentre en Paco i jo acelerem per tal de recorre el més aviat posible els 15 km que ens separen de Palas do Rei, aixi si cal repararem el cable que en Paco te trencat.

Amb la nostra cursa aviat atrapem a les Murcianes, a les que posem al tanto de la situació, el recorregut es un trencacames, ara puja ara baixa i en Paco que no pot canviar de pinyons, no pot avançar per molt que volgui més depresa i l'hora de tencar les botigues al migdia s'apropa, aixi que decidim que jo aceleri per tal de comprar el recanvi i recular per portarli aen Joan i evitar que camini tans kilometres.

Torno a avançar i aquest cop com si sigues un dels molts ciclistes que ho fan normalment a els pelegrins que caminen, pero sense deixarde saludar a els que coneixem, La parella Italiana que fa dies que soporta els ronquits d'en Joan, tambe son informats de la seva averia.

Arribo a Palas do Rei la botiga anomenada recambios Freire, que a mi hem recorda a en Oscar Freire el ciclista profesional, pero es una botiga de productes agricoles, que tenen alguna cosa per a bicicletes, el que m'ofereixen no ens servira, es una coberta de les de 700 pero per la tipica BH de pages.

M'informen que a Melides on voliem arribar hi ha 2 botigues de bicicletes, i que hi ha autobus, espero l'arribada d'en Paco a un bar de carretera amb un te i una pasta de xocolate i crema, hem feia falta menjar, no tenia previst aquest esforç de velocitat maxima en la nostra habitual alegoria de la lentitud.

No hi ha un altre remei tenim que esperar a que en Joan arribi caminant aixi que coordinem a les Murcianes, per tal de que parin al restaurant on en Paco i jo ens hem quedat a dinar, l'idea es transportar a n Joan i la bicicleta i que elles aprofitin tambe per fer meyns kilometres, a mes fa una estona que plou amb ganes.

Ens acabem troban tots en els restaurant i esperem a les 17 hores per tal d'agafar l'autobus, l'Imma que esta gelada de fred s'apunta tambe al teletransporte.

En un bus de color indefinit i groc de la companyia Freire, els Freire estan a tot arreu, a l'unic que no he vist es a l'Oscar.

El cami que ens espera a els cicloturistes que continuem es sorprenent, sembla que estiguem a l'epoca dels dinosaures, l'aigua i la terra ens depara un espectacle insolit.

Arribem a l'alberge de Melides on la Señorita rotemeyer, ens comunica que l'horari de tencar a les 22 hores era inflexible i que ho arribem a l'hora i ens quedem fora, els tramits absurds que ens fa fer per entrar, encara que ens veu carregats de bultus, plovent etc etc ens posa de mala llet, en Paco esta al taller mecanic per tal d'arreglar la bicicleta i esta a punt de no poder entrar, sense dutxes, tampoc ens perdem res del altre món l'aigua es freda, sortim a corracuita per tal de sopar a un restauran a pocs metres de l'alberg

Per terra varen quedar les ilusions de molts del compoenets del grup de tastar el pulpo de Melides de casa Ezequiel i que diverses persones del camino ens havien recomenat.

Al tornar del sopar, que varem fer amb el relotge a la ma, El paco es va envaucar a la Rotenmeyer i ens apoderem de la sala.comuna aixi encara amb el sopar a la gola podem veure les fotos i videos del dia, s'aprofiten altres habitans de l'alberg per sortir per les finestres i fer un piti.

14-04-2009

De Melide a Santa Irene

El dia d'avui ha estat marcat per la cursa entre les navarreses i nosaltres, la mara i la filla i la seva acompanyant ens han retat per veure qui arriba primer, la seva tactica ha estat enviar a la filla que es una maquina per tal de menjarnos la moral, ens avança caminant encara que nosaltres anem rodant amb la bici, no travesa els ponts dels rius, pasa per sobre l'aigua!!!!!!!

Entrem a la zona de Galicia on la plantació indiscriminada d'Eucaliptos posa en perill l'ecosistema, encara que a primera hora del mati al respirar profundament mentre els atravesem, m'es reconfortanat per l'irritació de la gola que rosego ultimament, el propoleo fa la seva funció pero el viure a l'aire lliure tot el dia i arribar a albergs amb aigua freda i poca calefacció no son els millors aliats per tal de curar definitivament la meva tos.

Al arribar a Arzua ens trobem a la Clara la filla de les Navarreses fent un cerveça a un bar.

Fem la compra amb ganes de fer un picnic el temps continua igual ara plou ara no i un cop tenim comprat tot comença un rujat d'impresió, decidim anar a l'alberg per tal de dinar i despres continuar la ruta, pero ens volen cobrar l'estada complerta, aixi que negociem en un bar proper, per talde que ens deixin menjar el que portem acanvi de consumir les begudes, les Murcianes estan entran en aquest moment a la població, lis indiquem on som i dinem junts.

Al poc de estar en el bar a cobert, surt un sol radiant, el temps variable de Galicia, pero no ens penedim d'estar al bar, fora fa fred. La familia Navarra tambe esta menjant un bocates al mateix bar, l'inten del Paco per confraternitzar al nostre jove Jose Enrique amb la filla de la familia no ha prosperat.

El dia canvia radicalment i no per causa del temps, hem rebut bones, que dic bones bonisimes noticies, en Joan que tenia solicitada una plaça a primaria a la seva escola l'ha aconseguit i en Jose Enrique te plaça definitiva com a mestre a una escola de Vinaroz, un lloc on li interesa i pot ser molt feliç.

Avui tambe faig la segona part de la ruta amb la Mar i l'Ana camianant amb la bicicleta a rastres, la visió d'alguns boscos d'eucaliptos amb el sotabosc descuidat hem recorda a la sensació que tens al caminar per alguns suburvis de ciutats o poblacions, la visió de tantes fulles, escorça sembla com una gran deixalleria.

Hem fet un berenar a un lloc on un arbre foradat ens ha fet de companyia, mentre de sobta he rebut diverses trucades telefoniques,de feina i notifcies d'en Joaquin de Madrid que prepara la seva caravana Universitaria i que hem demana informació del Velocity d'aquest any.

El camino ens porta a creua molts cops la carretera general i la Mar s'acelera, quand es posa la musica es dispara! , mentre tant aprofitem aqmb l'Ana, per fer el cami parlant del pasat.

Despres de rebre un ensurt al sentir una veu entre els arbres i adornarnosde que hi ha instalat un sistema automatic per tal de fer propaganda d'un alberg privat proper, comença a ploura amb una mica d'intensitat, comença a ferse fosc i arribem a l'alberg de Santa Irene, pero els companys no hi son, una trucada soluciona l'envolic a l'altre banda de la carretera hi ha el municipal, nosaltres haviem arribat al privat.

Ens instalem i ens espera un sopar de categoria, arros amb verdures i amanida, de postre Tarta de Santiago i cava en Jose Enrique s'ha desplaçat a un parell de kilometres per tal de comprar i aixi poder celebrar les noves destinacions dels amics mestres.

Visionem fotos, videos i escoltem musica fins entrada la matinada, estem a l'ultima etapa de la primera part d'aquest viatge, dema arribarem a Santiago.

06-04-2009

De Santa Irene a Santiago

Aixo s'acaba, es el que esrespira en l'ambient, i no per part nostra, que continuarem viatge fins arribar a Finisterre, es el que veus a les cares de la multitud de Peregrins que trobem pel camino, nosaltres ens hem llevat dora, avui amb despertador a les 6;:30 no ens podem fiar d'en Paco i el seu relotge horari, volem arribar aviat a Santiago i tenir el dia lliure.

Hem planificat perfectament la jugada per tal d'arribar plegats amb les Murcianes a Santiago a migdia.

Hem sorpren que estan tan aprop encara circulem entre boscos i petites carreteres, les pilones que indiquen els quilometres cada cop ens apropen mes al 0

El clima tan variable ens fa un regal en forma d'arc de Sant marti que ens permet entrar a les inmediacions de l'alt del Gozo per un arc de colors.

No m'agrada gens l'escultura que hi ha en aquest alt i meyns que estigui dedicada al Papa de Roma, pero be, per qui cregui, es la seva religio. Comque es el alto del Gozo li dedico una simulació d'osgarme a aquest Papa de Roma, que aixo si que es un gran Gozo, i no les idees represores que proclamen des de l'esglesia.

Estem a les portes de Santiago hem sento be, conten d'haver fet aquest viatge amb les persones que he trobat i les que he conegut durant aquest mes fora de casa. Estic segur que a tots ens ha canviat aquesta experiencia, a cada un amb la seva mesura, pero jo estic satisfet.

Dema començarem aquesta segona part del viatge per tal d'arribar on durant molt de temps i moltes civilitzacions, el món tenia la seva fi, Finisterre.

El viatge a la fi del món.

16-04-2009

Comença el viatje a la Fi del Món

Sortim de l'edifici dels seminaristes de Santiago, m'imagino aquest grandios edificil amb tantes ales, seccions i serveis en plena temporada del Camino, ha de ser un butibull de persones.

Ens espera la plaça de l'obrarorio per tal de oficialitzar la nostra arribada a Santiago, fotos videos i retrovades, la familia Navaresa, el grup de Gandia i d'altres persones que amb alegria ens envolten en el moment d'arribar, nosaltres varem arribar en realitat ahir.

No he pasat a recollir la famosa compostelana, respecto a tothom, pero com que ahir no varem anar de forma espontanea, he meditat i crec que no vui donar cap més explicació a l'esglesia d'una religio amb la que no crec i que ja m'ha fet prou mal en temps pasats.

El motiu de fer el Camino en cap moment ha estat religios i no penso dirlo per que hem faigin un paper i consti un ferigres oficial més en els numeros estadistics de l'esglesia.

De fet durant molts dies de la ruta hem fet conya del tema de l'apostata Santiago en contes de parlar de l'apostol Santiago, apostata segurament sera una de les properes accions que hem planteixare.

La sortida de Santiago per tal de fer el cami de la fi del món ens porta per carrers del casc antic i rapidament comença una agradable zona de camins, bosc, rius, complicada, per que no tenim la certeça de per on hem d'anar, pero aviat ens adonem de que el cami de la fi del món tambe esta senyalitzat.

Hem sorpren la forma, posen els kilometres amb 3 decimals, es de boixos.

La nostra propera etapa ens dur a Negreira, el cilma Gallec ens acompanya i ens permet lluir tots els models de roba que portem, ara per pluja, ara per sol.

Avui les Murcianes ens porten molt aventatge, han sortit caminant just despres d'almorçar i nosaltres ens hem entretingut un parell d'hores a la recerca de cartografia.

Poc a poc ens apropem a l'alto del viento i tambe s'apropa l'hora de dinar, les Murcianes que encara van per devant localitzen un mesón on si consumim les vegudes ens deixen que menjem el que nosaltres hem comprat pel picnic, ultimament aquesta es una bona opció pel migdia, per que com cada 10 minuts cau un petit roixat, que encara que dura uns minuts, arruinaria el picnic.

Despres de dinar m'incorporo a les noies murcianes i camino amb la bicicleta al costat, com faig ultimament.

A pocs metres del restaurant, l'Ana es troba una tortuga al mig de la carretera, la salva de ser atropellada, o potser la deixa sense el seu passeig, la diposita a un jardinet proper, un lloc segur.

El principi del trajecte es per carretera i un altre cop entre la calor i els ruixats, ens toca superar un alt i el cami s'enfila de forma considerable, hi ha estones on s'han posat llanvordes, que que si no seria impossible superar el desnivell , caminant es fa pesat, pero arrosegant o pujant amb bici i la carrega de les alforges, es titanic.

Al final de la pujada ens trobem a el grup de cicloturistes, reposant i recuperant energia amb xocolata fruites seques, etc. parem una estona pero hem de continuar, caminant pots anar a poc a poc i disfrutar de les coses, pero s'ha de calcular molt be, per que no hi ha forma de recuperar el temps perdut, si tens un objectiu o un lloc on arribar.

El cicloturistes que s'han quedat com sempre debatin temes d'alta politica 0 d'estrategies financeres, ens pasen aviat, aprofiten la carretera i la baixada, a la poca estona comença un nou ruixat, aquest cop una mica mes intens.

Les indicacions d'un Hotel anomenat Tamara ens ajuden a valorar el que ens queda per arribar a Negreira, cada kilometre, trobem la publicitat que incita a provar els seus serveis especials per a peregrins, fem la conya, de que segur que tenen unes habitacions especials amb lliteres i format mathaunsen, per que ens sentim com a pregrins reals, encara que esiguem a un hotel.

De sobte en una parada d'autobus amb marquesina, els trobem apretujats fent com els de Riudarua, que la pluja la deixan caure.

Nosaltres hem de continuar, ens mullem, pero no ens preocupa gaire, sabem que aviat sortida el sol i ens secara.

ELS PETS - Està Plovent

Està plovent i no tinc cap pressa,

està plovent i no tinc cap son;

no tinc paraigües, però m'és igual,

està plovent però em vull mullar.

El ritme que porten les Murcianes caminant es impressionant, encara que ens prenem amb calma i visitem o fem fotos de tot, son unes “fieras”

El cami cap a la fi del món esta senyalitzat, pero no te el volum de peregrins que el Camino, aixi que es facil desorientarse, com lis va pasar a uns quans del cicloturistes, en Paco que anava al darrera va continuar per el cami correcte a l'igual que nosaltres.

Com que erem molt a prop de Negreira mentre nosaltres entravem al poble, en Paco a arribat al albergue on no queden places disponibles, nosaltres estem pasant just per devant de l'hotel Tamara i preguntem el preu i la forma d'ubicar a 9 peregrinos.

Mentre tant el grup que s'havia despistat tambe havia arribat a l'alberg i pel sseu conte resservan tambe habitacions per els 9 a l'hotel Tamara. Per un moment tenim 18 llits a la nostra disposició! S'aclareix l'embolic i instal·lem les bicicletes a un subterrani-discoteca de l'hotel.

El menu del restaurant de l'hotel, es considerable i economic menjar a doixo i bo per 7 euros, fins i tot ens preparen unes llenties amb verdures per els vegetarians, no cal parlar de la font de carn i embotits que va apareixa a la taula despres de unes abundants i bones verdures amb patetes.

17-04-2009

De Negreira a Olveiroa

Durant la nit a plogut amb força, Feia dies que no dormiem de forma tan comfortable aixi que encara que hem quedat per sortir a les 8 ens costa engegar motors, el dia tampoc vol acabar de llevarse, la boira no ens deixa veure, ni a cuatre pams. Mentre carregem les bicicletes coneixem a la Valeria una argentina afincada a Valencia que viatge amb la seva gosseta Fedra.

Ciclem per boscos coberts d'una espesa boira, que potencia encara més l'olor a eucaliptus i si fas una bona inspiració les nostres maltretes vies respiratories ho agraeixen. Es com si fesim uns vaos.

S'aixeca la boira i nosaltres anem guanyant cota, pero apareix el fang i l'aigua acumulada pels camins, converteix la ruta amb una mena de gincama per veure qui cau dins la xocolata.

Parem com no a menjar xocolata i les restes del menjar que portem apareix de tot kiwis, formatge, datils, prunes, les magiques cistelles continuen complin la seva funció, en Pere recorda per enesim cop que porta una empolla de vi a rastres desde fa dies, fa força calor i l'aigua en aquests moments be mes d'agust, aquest cop les seguidilles Murcianes just acababen de fer la seva paradeta al arribar nosaltres.

Surten per continuar cami i avançar fins l'hora de dinar a la població de Vilaserio on hi ha un refugi i un bar segons les indicacions de la targeta escarlata, que es com elles anomenen a la guia que dur Mar penjant de la seva motxilla.

Una estona més tard arriba l'argentina Valeria que tambe menja una mica de xocolata, la seva gosseta Fedra s'encarrega de les peles de formatge i d'altres apetitosses restes que per ella son delicatesens de gourmet el camino transforma a tothom.

El cami cap a la fi del mon ens porta diagonalment per l'itninerari de la carretera, al pasar pel poble on hi ha el bar, que a mes de petit es en una forta baixada, no ens entenem i en Pere creu que hi ha un altre poble a un kilometre, aixi que pasem de llarg, pero el cami ens dur cap un altre direcció i el seguent poble que esta a uns 3 kilometres es mes gran, pero no te ni bar ni posibilitat de fer picnic ni res, l'unica solució es avançar 6 kilometres per tal de dinar, com que haviem quedat amb les Murcianes de menjar pllegats i l'hora s'acostava decidim fer ho per separat, a mes elles ja estaven devant del bar i no podien avançar 9 kilometres per tal de dinar junts.

Decideixo anar a dinar amb elles i descaminar el recorregut fins el bar, on varem menjar una amanida variada i uns suculents entrepans “de obrero” Els cicloturistes varen arribar a un lloc on el menjar i els entrepans era força escas.

Ens quedave superar un coll on com no el paisatge estava trencat per la silueta dels gegants molins de vent. No acabo d'entendre per que hi ha tans, en la mitica Manxa dels molinos del Quijote no vaig veure tans.

Les poblacions que pasem son petites i no crec que s'aprofitin massa d'aquesta energia eolica que segurament marxa ven lluny per alimentar a saber que, o pitjor s'han muntat i es perd l'energia per que no hi ha on utilitzarla, pero l'inversió del muntatge a benefiviat a algu, recordem que estem als feudos del PP.

Mentre transitavem per la desviació obligatoria per que un veï no permet el pas per la senda original, deu de ser el propietari, fem una parada per menjar unes galetes, al poc de reaunudar la marxa l'Ana i jo que anem per devent xerrant ens pasem de llarg una senyal i no sentim els xiulets que desgallitanse fa la Mar, el telefon movil serveix per a casos com aquest. Reculem una forta pendent, i continuem el cami que per mes “INRI” ens porta al mateix joc on erem.

L'arrivada a Olveiroa per els que anavem caminant jo com sempre que m'uneixo a les Murcianes, arrosegant la bicicleta, va sser molt pesada i en moments perillosa, el cami era en molts moments per la carretera i el respecte per part dels conductors poc, a més en l'ultim tram la nit s'ens venia a sobre.

En Paco ens reb felicitant a les Murcianes pels 35 km que s'han caminat avui, i ens comunica que tenim un albergue sensacional amb habitacions reservades on gaudir d'una mica mès d'intimitat, que han pactat un menu a les 21 hores i que no hi ha hora de tornar, tenim la nit per “cremar” la població.

Son les 20 hores no tenim altre remei que pasar de la dutxa i de canviarnos, per tal de pujar a la furgoneta que ja s'ha incorporat a l'expedició, per que el restaurant esta a un altre població i hem de ser puntuals, el sopar comença a les 21 hores.

Amb la furgoneta que es va llogar per tal de permetre la tornada a Valencia des de Finisterre han vingut aprofitant el cap de setmana i que el dilluns es feste a Valencia, en Chapi i la Cristina.

A el sopar s'ha afegit tambe la Valeria, la gosseta Freda s'ha quedat descansant a l'alberg, a la seva caseta portatil.

Un menu concertat esplendit i amb clase un lloc modern i de disseny per 8 euros, per els vegetarians a part d'una bona amanida hi ha un revuelto d'hous molt bo, l'avundancia es tambe una de les premises d'aquests dies a Galicia, el vinatxo, les cerveces i la relaxació per no tenir una hora de tornada, fan el seu efecte i els acudits i les anecdotes fan esclatar les rises de tothom.

La tornada amb la discofurgo, ha estat inigualable.sembla que aquesta nit es cremara la població, si a les nostres ganes li afegim que adosat a l'alberg esta un bar que es mante obert tota la nit.

Les portes de l'alberg estan aparentment tencades, en Paco que s'ha fet carreg de la situació aixi ens ho ha dit, pero la veritat es que per tal de poder tenir horari lliure el que no tenim son les claus, o sigui que les portes estan obertes i en paco les ha tencat amb un sistema rudimentari aprofitant un tros de fusta, es nota que es una persona de camp, un pages.

La Valeria, en Chapi, la Cristina i en Paco van a fer l'ultima al bar, nosaltres dormim a una mena d'altell per sobre d'on esstan aparcades les bicicletes i on dorm la gosseta Fedra.

Els ulls hem cauen com moltes nits de cop, entro en el mon dels somnis, de sobte sona el movil, no es el primer cop que pasa de matinada en aquest viatge, es en Paco que esta amb el Chapi i la Cristina, a la pensió on hem reservat habitació per ells i no hi ha forma d'entrar, hi ningu sembla sentir el so del timbre de la porta, li dono el telefon de la pensió i hem torno a dormir.

En Paco no ha tornat directament a l'alberg encara a pasat pel bar, la Valeria tampoc i de tant en tant obre la porta per veure l'estat de la seva gosseta, aixo vol dir que la gran pedra que varem posar per tal de tencar la porta del carrer cau estrepitosament. Les frenades i acelerades del jovent que frecuenta el que soposem que es l'unic bar obert tota la nit en banstans kilometres a la rodona i les converses a “grito pelao” dels “borratxos” ens amenicen la nit.

18-04-2009

De Olveiroa a Finisterre

El dia més esperat, potser per a mi el mes simbolic, fins i tot mes emocionant que arribar a Santiago, arribar a la fi del món i precisament avui es el dia de l'aniversari de la meva filla Anna.

El grup es cada cop més numeros i variat, ara som 7 cicloturistes d'algorges, dues caminants, un conductor de furgona i la seva copilot, ens cal coordinarno molt be, per tal d'arribar plegats a la fi del mon.

Decidim que fins la població de Corcubión les noies Murcianes que ahir es varen xupar els 35 km, pujarien a la furgoneta i que qui volgues dels cicloturistes, podria deixar part del equipatge a la furgoneta, aixo si ni la cistella, ni les alforges es podien treure, hem de consservar una imatge, tot el que es dir a la furgoneta s'ha de clasificar i dur en bossses amb el nom de cada un, jo com que no tinc cap problema en ciclar amb el pes que la Marin hem porta i per tenir mes autonomia no deixo res.

El dia es extranyament radiant, no sembla Galicia, i nosaltres sortim decidits a conquerir la fi del mon, la euforia i la baixada que ens treu de la població fa que per inercia els primers del grup ciclin per la carretera, encara que no hi ha cap indicació, aviat arriba una zona de pujada, amb els inevitables molins voltan a poc metres, al coronar el cim, en Paco recorda que el cami no va per la carretera i que hem pujat més cota de la necessaria, que no cal tornar enrera i decidim buscar el cami original a la propera població d'Hospital. M'es d'un ha preferit pujar més cota i no anar per camins de fang.

La retrovada amb el cami es espectacular, els cavalls salvatges i els rius en que l'aigua ha convertit la senda, disfrutem fins arribar a una de les interseccions que en el dia d'avui ens poden permetre si aixi ho triem sortir a una carretera secundaria que facilment i rapidament, ens durà a la població on hem quedat amb el grup que viatga amb la furgoneta.

Decidim seguir per tal de visitar l'ermita de Sant Pere, la ruta ens regala la troballa del santuari de la verge de les Neus, un lloccurios on persones han fet ofrenes del més curios, des de un platan, un tros de xocolata, una imatge de la pantera rosa, i les normals de creus, rosaris, fotografies.

Tornem a tenir l'oportunitat de sortir a la carretera, pero avui estem disposats a guanyar la fi del mon de la forma mes aventurera possible i triem la forta pujada que rapidament es converteix en un pedregar, que ens dura fins l'ermita de Sant Pere.

Un lloc acullidor i mai millor dit s'ha habilitat una mena de cobert anomenat “refugio de peregrinos” on hi ha cadires taula, mantes, llar de foc, el lloc no esta vigilat ni te portes, es sols un lloc de pas per permetre un descans o a males pasar una nit axofloganse. Cau una tormenta i ens permet disfrutar del refugi.

Com cada dia no mes de 10 minuts i el sol torna a brillar, avançem per una pista amb el dubte de com seria el ferm del cami que ens hade dur fins a xxxxx, en el mape son uns punts discontinuats, que poden voler dir un cami inferm¡nal, tambe per que la baixada es molt pendent, segons les curves de nivell del mapa d'en Paco.

Mentre circulem per l'ample pista que ens dura a la temuda baixada, per primer cop veiem el mar i al fons el penyasegat del far de Finisterre, l'euforia s'apodera de nosaltres, l'objectiu es a tocar, fem exploracions visuals amb els prismatics, semblem autentics aventurers, potser ho som hi tot?.

La baixada encara que amb molta pendent i amb pedres no es masa coomplicada i rapidament entre les ginestes, arribem a Corcubión.

Com que el tems no es tan radiat com a l'inici del dia i l'amenaça de pluja es constant, el picnic a la platja, es converteix en un picnic a una zonade jocs per mainada que te una part a cobert. Efectivament als pocs minuts de començar a menjar cau un roixat.

La migdiada, els grunxadors, els llocs per a infants, que fan les delicies d'aquest nens amb cos de cincuentons, finaliutzen amb un partidet de futbol amb uns nens.

Ens queden uns 15 kilometres per arribar a la fi del mon, voldriem fer ho tots plegats pero es molt dificil coordinarlo, despres de dinar marxo amb les Murcianes per tal de caminar amb elles l'ultim tram de l'etapa,com ja s'ha convertit amb costum, la sortida de Corcubión es una pasada, visualment, una mena de riera que corra per entre murs altisims i de construcció antiga, pero imposible de ciclar i titanica de superaar arrosegant la bicicleta, rapidament aviso aels cicloturistes, per que no pateixin la meva mala fortuna, jo no he tingut més remei que fer ho per que un cop superes una part i et trobes amb el ·mantecao· com diria Jose Enrique, tornar enrera es tan complicat com avançar.

Ells decideixen sortir de la població per la carretera. Unes quantes pujades i baixades que ens porten pel litoral de la Cosra da Morte, i nosaltres tambe apareixem a la carretera, veiem una platja d'aigues blaves i transparents que inciten a un bany, el sol fa estona que ha sortit i escalfa de valent, veiem com ens saluden des de la platja, sonen Chapi i la Cristina que caminen mullanse els peus, voldriem baixar, pero tenim el temps juts per arribar a finisterre i afrontar la pujada al far, per veure la posada del sol des de la fi del mon. No ens podem entretindre.

Els cicloturistes si que ho fant, ells poden recuperar el temps perdut en cuatre pedalades per la carretera, tan sols estem a 7 kilometres de la població de Finisterre.

Durant força estona el cami transita per la carretera, la calor, l'asfalt i els cotxes ho fant desagradable, al arribar a Sardiñeiro el cami s'endinça per la població, encara queden un parell de toronets per tal d'arribar a Finisterre, no tenim clar si pujarlos o seguir la carretera que voreixa la costa, per sort parlem amb uns veïns i ens confirmen que s'ha de pujar fins les ultimes cases del poble, pero que despres el cami es agradable i planer fins la propera població, afortunadament l'hem triat.

Cada cop queda meyns per arribar, el cami ens porta a ran de platja, les ganes de banyarsse en aquest indret son fortisimes, pero finisterre encara esta lluny i el temps apremia.

L'olor del mar ens transporta a els nostres origens comuns, som persones mediterraneas que estem conquerin simbolicament l'atlantic, per a mi es el primer cop que trepitjo aquestes terres igalleges i que estic en front de l'ocea Atlantic. No podem deixar de cantar: El tema d'en Serrat Mediterraneo: “¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?” tambe tenim un record per el nostre grup de rockandroll favorit, els Rebledes i el seu Mediterrano:

Mediterráneo, ruta de calor

Mediterráneo, al Templo del Sol

Mediterráneo, noches de luz y color

Mediterráneo, tierra de pasión

Mediterráneo, ruta de calor

Mediterráneo, eterno verano al sol.

Intento localitzar a en Fran un amic cicloturista galleg, m'agradaria veurel, pero no ha estat facil coordinarse jo no el podia trucar abans i ell ja tenia plans.

Finalment arribem seguin aquest cami planer, a la vora del mar, a Finisterre, ens queda solsament superar els 3 kilometres per tal de pujar al far.

Localitzem per telefon a el grup de cicloturistes, que han decidit deixar les cosses a l'alberg i pujar abans de sopar al far i donar per acabada l'etapa, amb l'idea de aprofitar la furgoneta per tots plegats pujar a veure la posada del sol un cop sopats. Nosaltres decidim que continuem caminant, i que ja ens trobariem segurament a la posada del sol. No ens podiem arriscar a que despres del sopar per qualsevol causa, es decidis no pujar al far i no arribar a la fi del món que es el nostre proposit, a mes volem fer ho per el nostres mitjans.

Com que el cami ens dur a l'alberg aprofitem per gestionar l'estada, la Mar de poc es queda fora, per que els ultims dies no hem pogut sellar en algunes poblacions despres de Santiago, tot es soluciona al arribar el grup de cicloturistes i veure l'hospitalera les fotos dels diferents albergs on hem estat i que anem tots junts.

Tornem a trobar a els nois de Garraf, els dels botellons i els canutos, decidim pujar plegats al far, s'apunta tambe en Josep, que s'havia quedat fense una dutxa mentre els altres cicloturistes pujaven a finalitzar el viatge. Pensem en emportarnos un picnic de sopar i aixi no tenir presa i esperar a el grup senser per la posta del sol, tornant a l'alberg amb la furgoneta, tots plegats. La Marin la meva bicicleta transporta el picnic i les Murcianes deixen les motxiles a l'alberg per tal de fer l'ultima part de l'etapa, amb més comoditat.

He comprat uns dolços amb crema, per berenar i una mena de bollo fet amb ous a un forn, no he pogut resistir la tentació. A mitja pujada hem fet un berenar, amb la brisa del mar.

Un altre estatua de l'apostol, un altre joc de fotografies, jo no he fet sol aquest viatge, amb mi han estat dos personatges, que en certa manera han servit per donarli en alguns moment un punt encara més d'humor a aquesta aventura, ells son l'Epi i en Blas de Barrio Sesamo, l'ocasió de ferse una fotografia amb l'apostata Santiago no l'han desaprofitat, han sorgit rapidament del meu interior.

Per cert despres de comprar a León una coberta nova, pel fet de les 6 puntxades consecutives, i que varem decidir que a la propera punxada canviariem la coberta, pues be, he carregat durant la resta del viatge la nova coberta i cap punxada, la seguretat de dur un recanvi, ha fet que no punxi?, es com el dia que t'oblides l'impermeable i plou je je.

Impresiona veure el far, a la memoria pelicules, el faro del fin del mundo, cançons El Far del sud de Sopa de Cabra, tan estudiada amb l'Ana de la sierra i les noies. Les fotos de rigor i rapidament a buscar un lloc on veure l'espectacle de la posada del sol al ocea atlantic.

Per a nosaltres veure sorgir el sol del mar cada mati es una cosa normal, pero la posta de sol, es perdrel per entre les muntanyes. Veure com l'ocea se l'empasa, ens fa reflexionar de les creences dels nostres avantpasats i de la por que tindrien a no tornarlo a veure al dia seguent.

Al parlar per telefon amb les noies, la sensació torna a ser alucinant, jo esperant que es pongue el sol i elles a Barcelona en negre nit. Aquí el sol es posa quasi un hora despres.

El grup es reuneix de nou, el sopar a Finisterre ha estat suculent, pero la posta de sol no espera, nosaltres hem fet el nostre picnic, mentre el sol es ponia, hem compartit vi de garrafón amb els de garraf, sera per aixo.?

Comencen a sortir les primeres estrelles, s'intueix la foscor i el fred apreta, estem satisfets, cantem, cridem, ens abracem, les ssensacions a ran de pell.

Fa anys que vaig comentarlis a les meves filles Alba, Anna i Laia que l'any de la majoria d'edat de la petita Laia, per molt que creixi, per molts anys que compleixi, sempre sera la petita, seria jo qui m'emanciparia i que potser sortiria a fer la volta al món amb bicicleta, es una forma de parlar, per dir que aniria a fer un viatge.

Gracies a l'amic Paco Tortosa i a les constelacions magiques,que han fet coincidir el divuite aniversari de la Laia amb el seu pla de fer el viatger: Al·legoria de la lentitut pel Camino de Santiago amb els seus amics, aquesta coincidencia m'ha permes fer realitat el que vaig proposar a les meve filles. No he anat a donar la volta al món, pero he arribat a la fi del món i m'han acompanyat noves amistats i noves coneixenses, Gracies a tots i totes per acompanyarme en aquest viatge.

Viatge a Itaca

Quan surts per fer

el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port

que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats

per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat.

Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Itaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts

que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui

que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà

que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu,

sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer del cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures,

plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures,

plens de coneixences.

El camino caminant amb bicicleta

Caminante no hay camino se hace camino al andar (en bicicleta)